Anna Roig: “A l’escenari, els músics hem de compartir emocions, transmetre amor, bellesa, tendresa”
A

16 de febrer de 2019

Després d’un llarg silenci, l’esperada tornada d’Anna Roig als escenaris arriba a Igualada. Amb els darrers concerts d’Un pas i una neu i un pas, d’Anna Roig i L’ombre de ton chien, la cantant i compositora va obrir un parèntesi que va trencar, ara fa un any, per portar als escenaris, de la mà del compositor capelladí Àlex Cassanyes i la seva Big Band, l’espectacle “La Tendresse. Hommage aux belles chansons”, un exquisit tribut a la cançó francesa, amb temes de Jacques Brel, Claude Nougaro, Serge Gains-bourg, Barbara, entre altres. L’espectacle, que es va estrenar a Vilafranca del Penedès el passat 3 de febrer amb les entrades exhaurides, ha passat per Vilanova i la Geltrú aquest passat cap de setmana amb un nou èxit de públic. Ara, el podrem veure aquest dissabte al Teatre Municipal l’Ateneu, per obrir el Cicle Escena Sonora d’aquest hivern. Parlem amb l’Anna Roig sobre aquest nou espectacle fet a quatre mans amb l’Àlex Cassanyes, sobre la cançó francesa i sobre la tendresa.

La Tendresse neix d’una trobada, casual, amb el músic capelladí Àlex Cassanyes i la seva música. Com va anar aquest encontre?
Fa dos anys vaig anar a un concert de l’Àlex, amb la seva big band, a l’Auditori de Vilafranca. Hi vaig anar perquè coneixia alguns músics de la banda, però a ell no el coneixia, tampoc coneixia la seva música. No sabia què hi escoltaria ni què em trobaria. I va ser una gran sorpresa. La música de l’Àlex és molt original i particular. Em va sorprendre molt. La seva música és molt rica en matisos i dinàmiques, juga amb les dissonàncies. La seva música em va arribar molt endins. La trobada amb la música de l’Àlex va ser una experiència vital i reconciliadora amb la música i amb l’escena. Va ser un bany de sons curatiu.

Què et va provocar aquestes sensacions?
Estava en una època en què no sabia cap on tirar, musicalment, i fins i tot me n’havia apartat bastant, de la música i de l’escena. La música de l’Àlex em va remoure, vaig tornar a sentir la música dins meu, vaig tornar a sentir ganes de fer música. Va ser com una revelació.

Va ser la guspira per llençar-te en aquest nou projecte?
Vaig escriure un mail a l’Àlex dient-li que la seva música m’havia agradat molt, que m’havia emocionat molt, m’havia arribat molt endins i m’havia fet reflexionar sobre per què els músics pugem als escenaris, sobre la nostra missió.

Per què puja als escenaris, l’Anna Roig?
Una cosa que podem fer els músics als escenaris, uns músics que estem de pas en aquest lloc que és la vida, és un regal: compartir emocions, transmetre amor, bellesa, tendresa…

Com vau començar a idear l’espectacle La Tendresse?
Al cap d’un any li vaig proposar a l’Àlex fer un espectacle conjunt; jo triaria cançons franceses que fa temps que tinc pendents de cantar, desades en un calaix, i ell faria els arranjaments. Un espectacle en què jo estaria acompanyada per aquesta banda de músics de l’Àlex, que alguns són amics meus. M’imaginava un espectacle amb el qual podríem gaudir tots moltíssim. Hem estat un any treballant-hi i tot just l’acabem d’estrenar amb molt bona acollida i uns comentaris molt bonics.

Com l’heu cuinat? Amb molta cura i tendresa?
Amb l’Àlex coincidim en el fet que amb les nostres obres artístiques volem transmetre més coses més enllà del que és estrictament musical. Ens agrada cuidar molt les coses, escoltar-nos molt a nosaltres mateixos, pensant molt en els que ho escoltaran, fent que sigui com un regal per a ells. Primer vam triar les cançons, i un cop escollit el repertori, l’Àlex es va posar a fer els arranjaments, hi va estar set mesos “a tope”.

Per què vau escollir La Tendresse com a títol de l’espectacle?
Teníem les cançons però no teníem el nom de l’espectacle. Hi havia dues cançons que es deien La Tendresse i vèiem que aquest sentiment era global, que totes les cançons triades tenien el seu punt de tendresa. En aquell moment no em venia gens de gust fer cançons més agressives. Buscava això, tendresa. Tot ens portava a posar el títol La Tendresse i vam posar com a subtítol Hommage aux belles chansons, en català Homenatge a les belles cançons, un homenatge a les cançons boniques que m’han fet vibrar i que he volgut portar a l’escenari.

Es tracta, doncs, d’un doble tribut. Per una banda, un homenatge a les cançons boniques i, d’altra banda, a la tendresa.
Amb aquest espectacle, tenim tres objectius. El primer, fer música, i passar-nos-ho bé fent música. L’altre, fer un homenatge a aquestes cançons boniques, que estan molt ben escrites i que en algun moment de la vida m’han arribat molt endins i m’han fet despertar les ganes d’escriure i interpretar cançons. I el tercer objectiu era transmetre aquesta tendresa, que és molt necessària avui en dia en aquest món, on tot es compra, on hi ha tanta competitivitat, tantes exigències, on hi ha valors com la tendresa, que sembla que sigui poca cosa però que penso que és al contrari, que és una gran cosa, que si recuperem aquesta proximitat amb els altres, serem més humans, i recuperant la humanitat tot anirà molt millor. He tret aquestes cançons boniques del calaix on les tenia guardades esperant poder-les cantar algun dia. Unes cançons que tenen un punt en comú, aquesta tendresa tan necessària al nostre món.

Tenim la idea que la chanson és una música íntima, minimalista, a cau d’orella. Una veu i una guitarra, potser. Vosaltres la porteu a l’escenari amb una big band, amb unes composicions exquisides i curoses de l’Àlex Cassanyes, riques amb noves sonoritats i matisos, amb equilibri entre la força i la dolçor, com la tendresa. Ha estat tot un repte interpretar la cançó francesa així?
Això ho explicaria millor l’Àlex però intentaré explicar el que li he sentit dir… La formació de big band pot ser molt potent, però l’Àlex treballa d’una manera amb la qual la big band també pot tocar fluix. L’Àlex fa passar la big band per diferents dinàmiques, creant molts i diferents matisos i ha sabut adaptar molt bé el que deia cada cançó i el que necessitava cada cançó.

Heu sigut fidels a les cançons originals? Quin marge heu deixat a la reformulació de les cançons?
Algunes cançons, l’Àlex les ha fet evolucionar molt, la versió que n’ha fet no s’assemblen a l’original, però sempre ha mantingut que la lletra i el caràcter de la cançó fossin respectats.

Deixa un comentari

L'Enquesta

Creus que Igualada necessita més carrils bici?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta