Anirem avançant – Josep M. Carreras

A

Seria ingenu pensar que ja tenim la independència a tocar de la mà. Després de l’eufòria de les manifestacions i especialment de l’èxit del 9N, alguns podrien pensar que era un fet immediat, però cal ser realistes. Hem fet molt de camí, però en queda molt per fer.
Quan la voluntat popular ha passat a mans dels polítics, val a dir que ha estat un espectacle decebedor. Els dos mesos d’estira-i-arronsa entre CiU i ERC han suposat una gerra d’aigua freda que ningú no s’esperava. Tots estàvem convençuts que es posarien fàcilment d’acord, però aquest no ha arribat fins l’últim moment i encara –diuen– per les pressions de les estitats ciutadanes promotores del procés. Sembla que ANC i Òmnium varen amenaçar amb presentar-se pel seu compte si no hi havia acord. Finalment, s’hi ha arribat, però no era aquest l’acord que volíem. Unes eleccions anunciades amb vuit mesos d’antelació poden comportar molts perills i obren moltes incògnites. L’enemic –el d’allà i el d’aquí– està a l’aguait i farà mans i mànigues per evitar la consulta. Rajoy –d’altra banda atrapat pels casos de corrupció– podria avançar les eleccions estatals i impedir així les catalanes. Haurem d’estar atents per poder reaccionar adequadament.
Amb tot, crec que en el moment actual hi ha també molts aspectes positius. L’acord hi és i ara sembla que tots estan disposats a fer un esforç per mantenir aquesta voluntat unitària. Caldrà anar amb molt de compte per no tirar-nos més pedres a la teulada. De fet, pot semblar que aquella eufòria inicial s’hagi desinflat una mica. Després de l’èxit del 9N, ara vivim moments més tranquils. Com deien els antics, “després de la festa ve la pesta”. Avui diríem que estem en “stand by”, en espera, que no vol dir aturats. Si bé el camí recorregut fins ara ha estat més complicat del que ens pensàvem, també és evident que mai havíem arribat tan lluny. Tan sols tres o quatre anys enrere era inimaginable pensar que seríem on som. I tot gràcies al treball tossut de milers de persones que –aquests sí– tenen com a únic objectiu la independència de Catalunya.
Hi ha molta feina a fer encara per anar posant les bases d’un país nou i això no s’improvisa en quatre dies. Sense fer gaire soroll, des de molts àmbits s’està treballant perquè el naixement de la futura república catalana no sigui traumàtic. Si fins ara ha estat la societat civil la promotora d’unes mobilitzacions que han posat dempeus tot un país, ara ho ha de continuar essent. Personalment, veig el moviment independentista com un vaixell de gran calat, que avança lentament malgrat les envestides que li arriben de moltes bandes. Els partits són com les barques del vaixell. Hi han de ser, però sabent que qualsevol onada les fa trontollar.
No ens hem aturat. A l’horitzó ja hi veiem la llum del far, però no hem arribat encara a terra ferma. El mateix 27-S no és el moll d’arribada sinó l’entrada al port que ens permetrà posar-nos a l’abric de les tempestes. El pitjor que podríem fer ara seria deixar-nos portar pel desànim. És hora de poc soroll i molta feina. Hora d’anar explicant –personalment, si cal– com volem que sigui aquest país: com ha de ser la sanitat, les comunicacions, les pensions, l’educació… perquè tindrem els recursos per fer-ho. Només amb il·lusió i un treball constant i personalitzat convencerem els indecisos i anirem avançant fins arribar al port definitiu i posar les amarres d’un futur inamovible.
Josep M. Carreras