Andrés Calvo – Rafael Moya

0

estudiants.jpg Eren els anys vuitanta, vivíem una recent estrenada democràcia i la llibertat se’ns escapava per la boca. Estudiàvem francès, llatí i grec i les lletres guanyaven per golejada a les ciències. Allò més modern era anar amb xiruques, pantalons de pana, texans estrets, camises ajustades amb colls amples i descordades fins al pit i grans jerseis de punt. Anàvem a l’institut amb motxilles verds militars o amb els llibres a la mà o al pit. Llegíem poemes de Neruda, Puedo escribir los versos mas tristes esta noche o novel·les com Cien años de soledad o els contes de Pere Calders i Quim Monzó. Vèiem pel·lícules com els Sants Innocents i escoltàvem cançons de Serrat, Aute, Lluís Llach, Manzanita o Eurythmics. Fumàvem a la classes i els més atrevits, porros al pati. Es respirava tolerància per tots els racons de l’Institut Pere Vives Vich. Alguns estudiants érem de barri, fills d’emigrants, altres no, però en qualsevol cas, els nostres pares havien volgut que estudiéssim. Havien intuït que la cultura era un bé que obria moltes portes. Els professors, amb les seves barbes i les seves gruixudes ulleres de pasta i les professores amb les seves llargues faldilles, sabien que la cultura fa lliures les persones. I l’Andrés ho tenia clar. Professor de llatí, grec i teatre, tractava aquestes disciplines amb un respecte infinit i ens les oferia com qui dóna un tresor íntim, amb la serietat de qui t’ofereix alguna cosa molt valuosa. Ens ensenyava la subtil perfecció de la gramàtica llatina, tan coherent com els números. Per a l’Andrés, la gramàtica era com l’àlgebra de la vida i les lletres, perfectes àtoms de la cultura. Andrés era un professor seriós, i alhora absolutament obert i tolerant que volia que els seus alumnes no només aprenguessin sinó que estimessin i gaudissin de la cultura. I va ser a través del teatre que alguns vam començar a identificar-nos amb la literatura i a viure-la com una cosa divertida, amable i vital. Recordo que després de les classes, ens quedàvem a assajar llargues hores i descobríem que el teatre no només era la pròpia funció, sinó també els assajos, els decorats, els vestits, tot el procés de construcció de l’obra. No fèiem teatre, el vivíem. Jo era un tímid noi de barri, un de tants que vivia perillosament entre els amics de barri i l’institut, entre el carrer i la carpeta classificada i entre les escapades amb moto i el assajos de teatre. Era un estudiant mediocre de batxillerat. Recordo un matí de primavera, en una de les classes del passadís de la planta principal que donava a un pati interior i des d’on es veia la sala de professors. Com sempre, la classe estava en silenci mentre l’Andrés ens ensenyava llatí. Jo escoltava atentament, potser per intentar per enèsima vegada no despenjar-me del que intuïa alguna cosa important. Andrés va llançar una pregunta a la classe. “Quin és l’origen de la paraula pecuniari?”. La classe va romandre en silenci. Ningú no sabia la resposta. Jo sí. Ell mateix la havia explicat moltes classes abans i jo era l’únic que la recordava, però no m’atrevia a respondre, no estava acostumat a fer-ho. Em va envair el dubte. Tot i que estava segur de la resposta, la por de fer el ridícul em paralitzava. No obstant això, vaig superar les pors i vaig alçar la mà. Vaig romandre així uns segons, davant la mirada una mica estranyada dels meus companys i vaig contestar: “Ve de pecus que significa bestiar en llatí i en algunes èpoques feia de moneda a la cultura romana”. La mirada d’Andrés es va il·luminar tant com el seu somriure. Recordo cadascuna de les seves paraules dites amb contundència: “Molt bé Rafa, sempre he sabut que ets molt llest, però has de treballar més”. Eren paraules de l’Andrés Calvo i ja en tenia prou. Paraules que des d’aquell dia m’acompanyen i que m’han ajudat a ser més lliure. Gràcies Andrés. Rafael Moya