Amb el vent a favor

11

JOSEP M. CARRERAS opinió - La Veu de l'Anoia - VeuAnoia.CatSeguint la consigna del Pep Guardiola, ens vàrem llevar ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora. Potser una mica massa i tot, abans de les 6. Tot era fosc i negre. Feia vent i fred. Per això, un cop a l’autobús, vàrem intentar fer una clapadeta per recuperar una mica el son interromput. Però no ens va privar d’embadalir-nos davant una esplèndida sortida del sol com feia temps que no veia (parlo per mi, és clar).

A l’entrada a Barcelona, els embussos de trànsit habituals ens varen fer arribar al passeig Lluís Companys gairebé a misses dites. El grup de corals entonava el darrer cant. Els més lleugers varen tenir el temps just per saludar amb crits de suport el president Mas i les conselleres també encausades. Poc després, els organitzadors de l’acte varen pujar a l’estrada i varen animar els concentrats a no defallir. No calia de fet. Els crits de “in- inde- inde-pendèn-ci-a” estaven a totes les goles; em vaig fixar en un petit detall: el crit final era “independència, ja!”. Tot un avenç…

Després dels discursos, els organitzadors varen donar l’acte per finalitzat. Eren només 2/4 d’onze i alguns dels nostres es plantejaven de reprendre el camí de retorn. Però no ens havíem llevat ben d’hora per quedar amb un pam de nas. ¿Havíem fet tot allò només per anar a fer un cafè en un bar? Al final, i per decisió assembleària, es va decidir quedar-nos fins a la una, atès que transmetien l’interrogatori amb altaveus al carrer.

Mentre ho escoltàvem, una sorpresa va fer les delícies de la concurrència. La meteorologia va voler-se posar al nostre favor. La força del vent va fer desprendre un agafador de la bandera espanyola que presidia la façana del Palau de Justícia. La tela, sense control, es cargolava sobre ella mateixa en el seu propi pal, o tocava sense èxit la de la UE, situada a la seva esquerra. Mentrestant, la senyera aguantava ferma la ventada, tremolosa però tensa, ben agafada i segura.

La gent es va adonar tot seguit del simbolisme, i quan uns operaris varen voler arreglar la situació, es varen veure obligats a baixar la bandera. El crit de la gent va ser unànime. “Fora, fora, fora, / la bandera espanyola”; però aviat també va substituir “bandera” per “justícia”.

La sortida dels encausats va ser apoteòsica. Crits i cants. Els rostres de la multitud, congestionats pel fred, mostraven aquella alegria que només es veu en les Diades de l’Onze de Setembre. No hi havia por sinó ganes de plantar cara, passés el que passés. Alguns s’acomiadaven “fins a la propera”. La moral era de victòria. I és que aquesta vegada fins i tot els elements van posar el vent a favor nostre. Per a molts dels presents, Madrid és una entelèquia. Pertany a una altra galàxia. Es cargola en ella mateixa, sense sortida. Pot amenaçar, però és el cant del cigne, els darrers escarafalls previs a la ranera de la mort.

 

Josep M. Carreras