Albert: “Quan tens el ‘mono’ ets capaç de tot”

Entrevista a un supervivent de la generació perduda dels anys vuitanta realitzada per Laura Ballestero, alumna del grau de Periodisme de la Universitat Ramon Llull

420
La classe de 1r B del Seminari dels Jesuïtes - La Veu de l'Anoia - VeuAnoia.cat
La classe de 1r B del Seminari dels Jesuïtes

Eufòria, plaer, benestar general. Disminució de la freqüència cardíaca, baixada de la pressió i la temperatura corporal, indiferència al dolor, canvis en l’agudesa visual, disminució de la sensació de gana. Ansietat, agitació, suors, febre, dolors musculars, calfreds. “Els efectes de l’heroïna són gairebé immediats”, assegura l’Albert –el nom amb el qual ens referirem al protagonista de l’entrevista per preservar el seu anonimat–, de cinquanta-sis anys, mentre passa les pàgines d’un àlbum fotogràfic. Instantànies que algun familiar va prendre durant el casament de la seva germana. L’home de les fotos no mira a la càmera. De fet, no mira enlloc. La seva mirada es perd a través de l’objectiu. A ulls d’un desconegut, està malalt: els ulls sortits i envermellits, la pell xuclada i demacrada. “No m’hi reconec”, confessa l’Albert referint-se a l’home de les fotos. Vint anys desprès, és un home fort i ben plantat. Duu un penjoll al coll i una caçadora negra. Només algunes marques en els braços i les cames podrien despertar les sospites: “són de quan em punxava”, aclareix.

Amb només set anys, els seus pares van matricular-lo en el Seminari dels Jesuïtes de Comillas (Cantàbria). L’Albert era un noi molt intel·ligent i la seva humil família va decidir destinar tots els estalvis en l’educació del seu fill gran. Era el millor internat del nord d’Espanya. “Però per mi, era com estar tancat en una presó. Els capellans eren molt estrictes i ens alçaven la mà sempre que ho consideraven oportú. Recordo que de petit ens tancaven sols en una habitació a les fosques per castigar-nos”. Els nens vivien aïllats de la societat. I només podien veure la família les tardes dels diumenges: “els meus pares i la meva germana venien a berenar amb mi. Els primers mesos plorava i els demanava sortir d’allà. Però, a poc a poc, t’hi acostumes”. Als quinze anys, l’esperit rebel de l’Albert es va despertar: “els meus amics i jo saltàvem les tanques i ens escapàvem de l’internat cada nit. Volíem conèixer noies, fumar i fer tot allò que els capellans ens prohibien”.

“M’havien obert les portes al món i no estava disposat que ningú tornés a tancar-me-les”

No va abandonar el seminari fins als disset anys per fer el COU. “De cop i volta, era lliure. No tenia cap obligació. No havia de resar cada matí. I si no anava a l’institut, ningú no se n’adonava. M’havien obert les portes al món i no estava disposat que ningú tornés a tancar-me-les”. Va ser llavors quan l’alcohol, la festa, el sexe i les drogues es van creuar en la seva vida. “Vaig descobrir l’heroïna amb els amics. Era molt fàcil aconseguir-ne i de seguida coneixies algun camell que te n’oferia”. L’heroïna, un derivat sintètic de la morfina i extret de l’opi, va arribar a Espanya durant els anys setanta en forma de pols blanca o marró. Milers de joves van perdre la vida en mans d’aquesta droga. Víctimes de l’heroïna que donarien lloc a la generació perduda. “No hi havia informació i desconeixíem els seus efectes”, recorda l’Albert. El risc de caure en la dependència és enorme: “el teu cos et demana més i cada cop necessites dosis més altes”. Cada dosis costava al voltant de vint o trenta euros. “Necessites diners i l’única manera d’aconseguir-los és robant. Robes a les farmàcies, als bars, a les botigues, al carrer… a la teva família”, confessa, “fins que un dia t’atrapen i et tanquen uns mesos a la presó. Després surts i tornes a robar. I així un cop i un altre…” Habitualment, els joves consumien heroïna a través de xeringues. Un dels principals riscos de compartir les xeringues és contagiar malalties infeccioses, com ara hepatitis víriques, la tuberculosi o el VIH. “Molts amics meus van morir de sida… Jo mai vaig arribar a desenvolupar-la, només tinc anticossos”.

L'Albert als dormitoris del Seminari dels Jesuïtes - La Veu de l'Anoia - VeuAnoia.cat
L’Albert, als dormitoris del Seminari dels Jesuïtes

Amb vint anys, l’Albert va conèixer una noia de la seva edat –a la qual anomenarem Marta–, que va deixar embarassada al cap de poc. “No estàvem preparats per tenir un fill, però vam decidir seguir endavant amb l’embaràs i vam marxar a viure junts. Vam muntar una paradeta de polseres que nosaltres mateixos fèiem a mà. I d’això vivíem”. Quan el seu fill va complir dos anys, la Marta va patir el primer ictus cerebral. La malaltia de la Marta va obligar-la a tornar a casa els pares. I el seu fill es va quedar a càrrec dels avis. Durant uns anys, l’Albert va deambular pels carrers. Dormia allà on l’acollien. A vegades, a casa dels pares. A vegades, a casa d’amics. A vegades, al carrer. “Quan el meu fill tenia vuit anys, la seva mare va morir… els meus pares van cuidar d’ell mentre jo buscava diners per aconseguir heroïna”, explica avergonyit; “tenia una capacitat increïble per inventar històries i mentia diàriament a tothom per aconseguir diners. I, si no me’ls donaven, els els prenia. Vaig robar als meus pares, a la meva germana i, fins i tot, al meu propi fill…”

“Als vint-i-vuit anys vaig tocar fons. No tenia diners ni forces per seguir consumint. Hi havia dies que no podia ni aixecar-me del llit. Estava molt demacrat…” Des d’aleshores, l’Albert va recórrer diferents centres de drogoaddicció de tot l’Estat. A finals dels anys setanta, apareix a Espanya El Patriarca, una qüestionada organització comunitària creada per tractar els drogodependents. Però no serà fins als voltants dels anys vuitanta quan s’obriran els primers centres sociosanitaris públics. “En aquella època encara no existien medicaments per ajudar a controlar l’addicció. Els centres es dedicaven a tancar-nos en una habitació per passar el mono. Vòmits, febres, suors… era horrible. Normalment, aguantaves dues o tres setmanes i després marxaves”.

A l’estiu de 1994 va néixer la seva neboda a Barcelona. Els pares de l’Albert van traslladar-se a casa de la seva filla per ajudar la família les primeres setmanes. I, de sobte, l’Albert es va veure sol. Por? “Sí, por a perdre la meva família. Era l’únic que tenia… així que vaig fer les maletes i vaig buscar un centre de desintoxicació a Igualada, a prop d’on vivia la meva germana”. Pocs dies després, es va presentar a casa seva. Consumit. Demacrat. Un cos sense ànima. Com si s’hagués convertit en la darrera flama d’una espelma que lluita per no apagar-se. Per a no desaparèixer. Però l’Albert no va ser ben rebut: “La meva germana no volia tenir-me a prop de la seva filla en aquelles condicions… i em va fer fora”. Aquell vespre l’Albert va tornar a casa amb una promesa sota el braç: entraria a formar part del Projecte Home i no en sortiria fins a recuperar-se.

Projecte Home és una ONG que, des de 1985, ofereix solucions en matèria de tractament i rehabilitació de les drogodependències i altres addiccions. L’organització es caracteritza pel seu requisit d’admissió: només pots entrar-hi per iniciativa pròpia. Durant dos anys, l’Albert va visitar cada dia el centre de la mà de la seva mare. Ella l’acompanyava a tot arreu. L’agafava de la mà i no es separava del seu costat. “És molt fàcil tenir un moment de debilitat i recaure. I, quan tens el mono i necessites uns grams (d’heroïna), ets capaç de fer qualsevol cosa per aconseguir-ne”. Per això, quan arribaven a casa, s’encarregava de fer totes les tasques domèstiques que la mare li encomanava: fregar les rajoles, netejar els lavabos, escombrar… “Els metges ens van recomanar mantenir el cap ocupat i el cos cansat”, explica.

Gràcies a la paciència de la seva mare, se’n va sortir. “Si no fos per ella, segurament no seguiria viu”, assegura enmig de l’emoció. S’aixeca ràpidament i pren una fotografia emmarcada. “La meva família ho és tot per a mi”, sospira repassant les cantonades de la imatge. És una fotografia recent, no deu tenir més de dos anys. L’Albert assenyala i presenta a cada membre de la família: “els meus pares, el meu fill, la meva dona i la meva germana”. Somriu i col·loca de nou la fotografia al prestatge. Tanca l’àlbum i el guarda en el darrer calaix de la biblioteca. Lluny de tot allò que un dia va ser. Lluny de tot allò que un dia va deixar de ser.

LAURA BALLESTERO, estudiant de Periodisme de la URLL