Alba Enrich i Òscar Rota: “Viatjar a Corea del Nord és més fàcil del què ens pensem”
A

13 de gener de 2019

Som l’Alba Enrich i l’Òscar Rota, de la Pobla de Claramunt. Ens agrada molt viatjar, i aquest passat 2018 hem estat a Corea del Nord, un país especial, enigmàtic, que no deixa ningú indiferent. Volem explicar-vos com hem vist aquest país, com hi hem arribat i com hem parlat als nord-coreans de Catalunya.

Probablement sou els únics anoiencs que heu pogut entrar a Corea del Nord. Com és que vau decidir intentar viatjar a aquest país?
S’acostava el 40 aniversari de l’Òscar, i volia que fos especial. Ell ho va demanar, de fet ja feia anys que ho miràvem, però no ens hi havíem capficat prou. Tenia una especial curiositat per l’ordre que hi ha en aquell país, i, com també és el responsable del Paintball Els Maquis de la Pobla, i sempre li ha agradat tot el relacionat amb el món militar, també volia veure de prop un país íntegrament comunista… També hi havia el fet que, efectivament, poca gent hi va, a Corea del Nord. Vam trigar quatre mesos a preparar-ho tot.

Si fos fàcil hi aniria més gent, suposo.
No, no, si és més fàcil del que sembla. Una vegada trobes l’agència que t’hi pot portar, no és difícil. És més la percepció que ens han inculcat d’aquest país, que cap altra cosa. De fet, no hem tingut cap problema. Aquí es va intentar fer des de Barcelona, Madrid… no hi havia manera, o bé et cobraven el doble del que valia. Al final, totes les gestions les va fer una agència de la Xina, això sí, posant-hi molta confiança. El Visat no el veus mai, abans. Has de refiar-te que quan arribis a la Xina, vindrà una persona a l’hotel i et donarà el Visat i els bitllets, li pagaràs en efectiu, perquè no hi ha divises, i et dirà llavors on has d’anar a l’aeroport per agafar l’avió… Confiança cega.

No devíeu pas anar sols?
Crèiem que l’avió aniria mig buit, i anava ple, de turistes, i de coreans que viatjaven. Hi ha dos vols a la setmana. Estàvem una mica nerviosos, perquè ja ens havien avisat que els controls eren exhaustius. Ens van mirar si portàvem un objectiu massa gros de la càmera de fotos. De fet, hi ha limitats fins i tot els models de màquines permeses per entrar al país. Et miren si portes llibres, res de política o religió… Et revisen el portàtil… Hi havia vietnamites, iranians, russos, xinesos… i un parell de catalans. No entenien què hi feien, allí, dos catalans.

Quina sensació vau treure, d’aquell país?
A l’inici et penses que estaràs tota l’estona controlat, amb un guia que no et perdrà de vista. De fet, a nosaltres no ens agrada gaire, viatjar en grup. Després t’adones que no és ben bé com et pensaves. Sí que és veritat que anàvem en un tour que gairebé era privat, perquè com que érem els dos únics que parlàvem espanyol, teníem un conductor, un traductor i el guia per a nosaltres. Però paràvem allí on demanàvem, sense problemes. Vam travessar tot el país, sortint de la zona diguem més “turística”. Vam estar en pobles que, fins fa quatre anys, no hi podien anar els estrangers. Als hotels érem sols. Vam dinar un dia en una sala per a 300 persones, tots sols, perquè els guies no poden menjar amb tu. Està mal vist, per a ells.

El menjar, què tal?
Força bo. Arròs, noodles, però també molt peix o carn, segons les zones. Et donen molts plats amb el “menú del turista” perquè vegis que no passen gana, que no hi ha misèria. Miren també què fotografies del menjar. Un dia hi havia a la taula de costat una gent que menjava sopa de gos… No volien que féssim fotos. Cuiden molt l’aspecte que t’emportaràs tu del seu país.

Preguntes compromeses, en vau fer?
Totes les que vam voler. Ells també contestaven el que volien o podien, és clar. Però sí que va ser un viatge molt ric culturalment. Els coreans també tenien curiositats, eh? Ens preguntaven si celebràvem el Nadal i els Reis, perquè no sabien què era. Els vam explicar que aquí cagàvem el Tió…. Ells només celebren els aniversaris dels grans líders del país. Vam estar vuit dies sense veure publicitat de res, de cap empresa, de cap medi… A les botigues no hi aparadors, no hi ha bars, ells entenen que tot això és capitalista. Vam preguntar per què no hi havia un bar per anar a prendre alguna cosa, i el guia ens deia “per què volem bars, si demà hem d’anar a treballar?”. Ells ho tenen tot gratis, una cartilla mensual on hi ha inclosos els aliments, les begudes, quan et cases tens la casa pagada, la llum, el gas… El sou és de 50 a 100€, però allí tot és molt barat. Això sí, si tú consumeixes més llum d’un límit, te l’has de pagar. Però la majoria té plaques solars al terrat. Els barris són per professions: els dels mestres, metges, policies, enginyers… Hi ha bancs, però no existeixen les hipoteques.

Saben què és Catalunya?
I tant. I saben que aquí volem ser independents. Els vam regalar estelades. I segueixen els partits del Barça. A tothom els dèiem que no ens presentessin com espanyols, sinó com a catalans. A més, Espanya a la guerra de Corea va ajudar a Corea del Sud i està bastant mal vista.

Què és el que més us va agradar?
Els monuments, que són espectaculars. La parafernàlia comunista, que és per tot arreu. I el fet que sigui tan autèntic. Avui dia trobar un país tant verge, culturalment, és molt difícil, gairebé impossible. Veure un país que no està gens influenciat per res de l’exterior i que és tan, tan diferent, et produeix una sensació molt especial, única i irrepetible.

Jordi Puiggròs

Deixa un comentari

L'Enquesta

Creus que amb la nova normativa de lloguers s'abaixaran notablement els preus de la Conca?