Editorial: Aigua per sempre

82

L’any 2008, en una de les onades de sequera que ha travessat el país en els darrers anys, l’empresa subministradora d’aigua a bona part de la Conca d’Òdena, Aigua de Rigat, va invertir 90.000 euros per recuperar un pou que llavors es trobava fora de servei per poder obtenir 400 metres cúbics diaris d’aigua. Aquest és només un exemple, i en trobaríem uns quants més, de mesures “in extremis” a les quals ha hagut de fer front el nostre territori per poder-se garantir un bé natural del qual no en tenim massa recursos, almenys en bones condicions de salubritat.

No és terra d’aigua, l’Anoia. Ni de molta, ni de massa bona. Tot i així, ha estat indispensable per poder girar els motors de dos sectors econòmics en què l’aigua és indispensable per poder funcionar: el paper, i els curtits. Ambdues indústries són un clar referent de l’economia comarcal, i totes dues també són avui màquines que segueixen treballant i mirant endavant malgrat els temibles esculls que proporciona una crisi que sembla tenir fi, extrem però que es presenta invisible per a la majoria de nosaltres.

Disposar, en un espai geogràfic com el nostre, de la possibilitat de poder triar entre tres diferents aixetes esdevindrà molt aviat un privilegi que no és a l’abast de cap altra comarca catalana. Ajudarà a la necessària tranquil·litat que mereix un sobreexplotat aqüífer Carme-Capellades, maltractat per tots, no ho oblidéssim pas. Però sobretot, ajudarà al també obligat equilibri que necessita l’Anoia, molt acostumada a oferir, però poc a rebre oferiments. Tenir aigua garantida per sempre més no hauria de ser quelcom a celebrar en el segle XXI i en un país que s’autodefineix com a modern i del Primer Món, però ens temem que haurem de veure-ho com una petita gran victòria de l’Anoia.