A propòsit dels 50 anys de socis del Casino Foment de l’Albert Vallès, Ramon Valls, Josep Llansana, Joan Camps i Antoni Secanell

292

D’ençà la seva fundació, a l’any 1888, el Casino Foment d’Igualada -inicialment reconegut amb el nom d’Unió Recreativa- han estat moltíssimes les ocasions en què unes successives generacions de socis van arribar a sumar els seus 50 anys o més com a membres de l’entitat; una circumstància que sempre va ser mereixedora d’un ampli reconeixement per part de la Junta Directiva i de la resta dels associats. Efectivament, objecte d’una u altra forma de tribut a la longevitat de tots els membres ha estat la que ha fet possible la pertinent supervivència de la pròpia associació així com els costos inevitables que ha comportat el manteniment d’un edifici emblemàtic amb uns destacats elements estètics.

I, és l’acte d’avui que em convoca per a aquest escapçat però sentit article: el festeig dels 50 anys de socis de: l’Albert Vallès, el Ramon Valls, el Josep Llansana, el Joan Camps i l’Antoni Secanell. Tots cinc van ingressar al Casino Foment tot just acabar de complir els seus divuit anys. Ells són, des de fa cinc dècades, un grup de bons amics que coincideixen, de primer, en un gest d’agraïment envers la nova gestió -de l’ara anomenat Casal Popular d’Igualada, el Foment- per l’avinença a fer possible aquest acte públic dels seus 50 aniversari. Endemés, aquesta llarga permanència i la pròpia longevitat de tots cinc els ha facultat per a testimoniar una emotiva recapitulació del què ha de ser posar en valor la importància històrica del fet associatiu. Això és, una consolidada amistat i tota mena de complicitats són les que han conduït de manera entranyable, però lluny de tics nostàlgics, a rememorar un viatge en el temps -com si d’una pel·lícula es tractés- el que per a ells han estat aquests cinquanta anys de trobades i convivència dins les dependències d’aquest cafè.

Entre moltíssims records i altres tantes anècdotes, no sense algun regust amarg, tres d’ells -i en representació dels cinc homenatjats- s’han sumat a voler donar veu al que avui són unes estimables i fidedignes recordances del que han viscut en el sí d’aquest seu i estimat espai. Vagi per davant que subratllen que provablement aquesta sigui una de les darreres tertúlies compartides entre persones de la seva generació, després de reconèixer les sovintejades ocasions en què al decurs d’aquests cinquanta anys -en les seves habituals converses- han intentat sinó reordenar la ciutat i el país, reajustar tot allò que els ha convingut. Determinantment, manifesten que han gaudit plenament de tot aquest espai i apunten a què cinquanta anys han donat per a molt. I, tot això ho diuen a propòsit que al llarg de totes les cinc dècades –a tothora- els ha acompanyat la música; així és, va ser precisament la música l’estímul que els va servir de punt de partida.

Acabat d’estrenar l’any 1968, l’any del seu ingrés; aquest va ser el moment en què es van estrenar com a entusiastes i seguidors dels Beatles; i, va ser la passió per la música dels nois de Liverpool el que els va animar –tantes vegades- a obrir les finestres del local, i amb l’auxili d’uns potents altaveus permetre’s de gaudir -des de la terrassa- de les magnífiques peces d’aquell conjunt que triomfava a tot Europa. Temptacions de joventut, admeten amb picardia que eren uns fervorosos admiradors de les joves que concorrien les selectives estances del veí Centre Mercantil, que eren les filles dels socis d’aquella altra firma associativa; en un ambient en què era palpable la rivalitat entre les dues entitats.

En aquell període s’organitzaven moltíssims actes festius que al seu torn els van permetre de conèixer a un ventall ampli de la joventut igualadina. Tanmateix, puntualitzen que l’entitat on s’acabaven d’incorporar es veia afectada per una situació de davallada si es considerava que la majoria de membres ja eren molt grans. L’esperit vehement de la joventut que els caracteritzava i el seu ímpetu organitzatiu per a fer revifar focs apagats va afavorir la gran empenta que li van donar al Foment dels setanta. Emperò, tenint en compte l’inequívoc llastre de la Dictadura franquista, moltes de les seves iniciatives no tardarien a ser susceptibles de veure’s frustrades si bé, en alguns casos, el mateix govern de la ciutat feia els ulls clucs. Recorden així alguns capítols referents a la seva participació en la Marxa de la llibertat i altres esdeveniments d’uns anys d’efervescents protestes en contra del règim. De retruc, tot el que comportava la seva joventut va contribuir a una notable ampliació de la societat que els va capacitar per a organitzar actes i celebracions d’allò més diverses, sempre amb l’advertiment verbal i l’aprovació dels alts càrrecs municipals.

Amb complaença senyalen que en aquell Foment no eren habituals les partides de cartes; aquesta activitat lúdica era majoritàriament practicada en cafès com el Goya o el Canaletes. El Foment funcionava com un cafè en el qual, de la ma d’un cafè, la copa i la cigarreta, les hores semblaven esfumar-se en mig d’avivades tertúlies. Algunes converses enceses, que fins i tot es perllongaven fins a altes hores, conformaven un ambient desenfadat i a voltes força bohemi; en molts casos capitanejat per uns quants membres històrics als quals no se’ls pot obviar perquè –de fet- havien estat els que realment havien sembrat les primeres llavors de l’entitat especialment pel que feia referencia a l’organització de festes, sopars i balls amb uns tints plens de glamur.

En qüestió de pocs anys, tots cinc es van veure immersos en els propis compromisos familiars que comportava la seva condició marital, unes responsabilitats que els va impedir una més o menys acostumada permanència per aquest espai. Seguidament, un parell de dècades més tard, sobrevinguda la democràcia, l’activitat de cap de setmana va tornar a recuperar una presència més intensiva, això sí, proporcionadament marcada per l’esperit que els caracteritzava en la seva maduresa. Eren dies, també, en què el Foment va anar creixent en nombre de socis a propòsit de l’entrada dels que havien estat clients d’altres cafès acabats de tancar.

Corria la dècada dels 80, quan l’entitat, amb un veritable caràcter de propietat -després d’anys anteriors de pertànyer la majoria dels socis a la Mútua Igualadina- en el moment de vèncer l’antiga concessió de trenta anys va resoldre, amb participacions econòmiques (a mode de títols de propietat) de tots els membres, comprar definitivament l’edifici a excepció de la sala noble que va passar a mans de la Granja Pla, podent franquejar així el salvament del Casino Foment. Aquest capítol d’adversitats es va veure superat per un dels esdeveniments més rellevants d’aquell període: la commemoració de l’any del Centenari del naixement de l’entitat; tot un 1988, nodrit de festejos i actes commemoratius.
Recentment, aquests socis cinquantenaris han anat assistint a una considerable pèrdua d’associats per raons inherents a l’edat; una inflexió que, d’acord amb els nous temps, els ha abocat a emparar-se en una oportuna iniciativa de la mà de nous socis procedents del Casal La Teixidora; bo i secundant l’important projecte que suposa un venidor i necessari relleu generacional al qual -tots cinc, i en representació de molts d’altres- li desitgen la millor sort del món.

Carmel·la Planell
Filòloga, historiadora i fotògrafa