Un article de
Veuanoia

A la cap i a la fi, som al final del carrer – Joan Vich
A

10 de juliol de 2015

La separació definitiva entre Convergència i Unió a estat el darrer sacrifici polític a l’altar del “procés”. Aquests dos sempre han estat un matrimoni dels anomenats de conveniències. Aquesta es la prova del cotó de que la cosa va en serio i que Convergència va fins al final: es a dir que les El.leccions, plebiscitàries o no, a menys que hi hagi un daltabaix es celebrarán. També suposa crec un alleujament social i comunitari important perquè estem arribant al final d’un llarg camí i que les coses després de molts i molts mesos per fi s’aclariran i sortirem dels dubtes existencials que han tenallat la dinàmica política i informativa dels darrers cinc anys.
El “Procés” com s’anomena al camí que ens ha de portar a l’ independència de Catalunya a estat com un “Big Bang” de la política catalana un immens forat negre, que ho ha engolit tot. L’acció de Govern de la Generalitat en primer lloc, la crisis econòmica i la crisi dels partits tradicionals i de les principals Institucions del Estat també.
El “Procés” a l’ independència ha deixat molts damnificats pel camí, quasi la totalitat dels partits. El PP que ja ho estava i ha rebut el cop de gràcia, Iniciativa pels seus dubtes existencials i girs “estratègics”, al PSC per la seva endogàmia, el seu autisme i per acabar-ho d’adobar el seu gir espanyolista, a Esquerra per les seves pors, rectificacions i renúncies, a la mateixa Convergència, que li ha caigut la llosa de l’herència dels Pujol i malgrat els intents messiànics-unitaristes del President Mas, el Partit ha donat mostres de soledat i progressiva pèrdua de confiança de sectors que sempre li havien donat suport. La ruptura entre Convergència i Unió Democràtica ha estat el punt culminant d’aquest afebliment, fins el punt de intentar diluir l’organització com un sucre en la “Llista del President” i més recentment amb la “Llista amb el President”.
El Procés ha estat l’estrella rutilant de totes les tertúlies, de tots els comentaristes més avesats, de totes les cròniques de tots els programes “especials”, de tots els informatius, de la totalitat dels mitjans catalans, especialment de TV3 i Catalunya Ràdio, al llarg d’aquest llarguíssim període. Crec que tots plegats han/hem tingut la capacitat de saturar la paciència i l’aguant del sofert usuari. Quilòmetres de monòtona i recurrent argumentació, que ha col·lapsat les ones electromagnètiques distribuïdores de les senyals televisives i tonelades de paper imprès. D’aquí l’alleujament que representa arribar al final del carrer.
Però lo realment sorprenent de tot això es que no hi hagut o almenys no l’he sabut veure o escoltar un autèntic i seriós debat, amb un argumentari estructurat i seriós, més enllà dels etzibats dels uns i altres, amb números, xifres, dret comparat etc., etc., amb pros i contres amb bases sòlides sobre les conseqüències del legítim desig d’independència d’una bona part de la població catalana.
El Govern del PP, ha tret el sant sagrat de la Constitució, pasejant-la arreu, més per atemorir que per convèncer. Com si aquesta fos un instrument inamovible. Els partits Independentistes, més enllà de l’espoli fiscal i de la major disposició de recursos, no han fet l’esforç d’explicar amb que i amb qui es gastaran els nous recursos obtinguts fruit de l’administració dels impostos dels catalans, ni quin model de país, s’ha de construir una vegada assolida l’ independència. Haurem d’esperar a veure els programes electorals per saber-ho
Per tant tots plegats i el País en primer lloc, crec que hem perdut una oportunitat històrica per perfilar i donar a conèixer amb una ampla participació política i ciutadana, el que es la esperança certa d’un futur millor per a Catalunya. I no es d’aquesta manera com s’assoleix una major participació i implicació ciutadana en els afers públics. Ni tampoc la millor manera de donar mostres de participació i transparència que tothom predica, que posin fi a la endogàmica manca de resposta dels Partits politics tradicionals.
El procés cap a l’ Independència ha tingut no obstant, un mèrit indiscutible cal reconèixer-l’hi. Ha sigut capaç de catalitzat entorn aquest objectiu totes les aspiracions, anhels i desitjos de la necessitat d’uns canvi polític real i inajornable al País, que molts sectors socials senten, cansats com estan de les negatives conseqüències de la crisi econòmica sobre els més febles, la manca de sensibilitat i de resposta dels partits tradicionals i de la indecent corrupció enquistada a les més altes institucions del Estat. Per això crec que els partits anomenats emergents no han arrelat amb força a Catalunya com a la resta de l’Estat.
Abundant amb això a més si fem balanç a la hora suprema de la veritat, i observem que els conductors, es a dir els partits independentistes a les eleccions municipals, no han aprovat amb nota alta, en confiança ciutadana, especialment a les àrees urbanes. El referent de canvi polític s’està desplaçant, com hem vist a les principals ciutats vers a formules politiques transversals que alguns de l’establishment polític tradicional, oportunament corren a apuntar-s’hi. Aquest fet pot ser una variable que podria alterar el mapa polític actual.
Per descomptat que l’actitud obstructiva, intolerant, sense cap possibilitat de diàleg del Govern espanyol, ocupa un lloc negatiu privilegiat en la cursa, de despropòsits just es dir-ho. Sobre aquesta ceguera, recau la responsabilitat més gran de l’actual situació. El fantasma de la por, l’amenaça del caos, serà de nou el principal argument d’un Govern espanyol sense res que oferir. Tanmateix però, a mesura de que s’acosta l’hora de la veritat tot i que no ens encara trobem davant del referèndum definitiu, la ciutadania està prenent consciència de la gravetat i l’ importància del moment i pot acabar pesant més el missatge de l’ incertesa i l’ inseguretat que el cor i el sentiment.
El procés crec per tant que arriba amb un cert “estrés” a la recta final. Per a moltes raons, la manca d’unitat política n’és una, potser la més important. Quan Catalunya ha aconseguit fites cabdals ha estat amb una gran unitat política i social, que ara no es dona, l’altre han estat les indecisions i canvis de rumb, dels qui estaven cridats a empènyer amb més força i per últim la falta de concreció i versemblança del anomenat “full de ruta”
Estic convençut que el poble de Catalunya donarà una vegada més el do de pit el proper 11 de setembre i van . . . . . però les manifestacions gegantines no han estat suficients per si mateixes per a canviar l’ordre de les coses. Aquest recurs recurrent te data de caducitat en la manca de resultats.
Per tot això des del convenciment absolut de la legitimitat del Dret a Decidir del poble de Catalunya, crec que “el procés” vers a l’ Independència de Catalunya no tindrà un bon final. I em sap greu.
. . .i el comandant de la nau capitana assenyalava amb el dit un horitzó incert i nebulós, tal vegada Itaca, mentre les vies d’aigua feien que la línia de flotació de la quilla del vaixell s’anés enfonsant poc a poc.
Joan Vich i Adzet

Compartir

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta