A cop calent – Josep M. Carreras

43

Tenia a punt d’enviar l’article de la setmana quan la compareixença del president Mas m’obliga, en certa manera, a replantejar-ho tot. Finalment hi ha hagut acord (cosa que cal agrair) entre Convergència (i Unió?) i Esquerra Republicana de cara a les properes eleccions.
Així, a cop calent, no sé què pensar-ne. D’una banda, tenim ja la data de les eleccions (el 27 de setembre), però per l’altra aquests vuit mesos són plens d’incerteses i no sabem què pot passar que pugui destorbar el procés. Per part del ciutadans, haurem de continuar seguint les paraules de Lluís Llach, “esperem, ben segur que esperem/ ”, encara que aquesta espera posi a prova una vegada més la nostra capacitat de paciència.
La societat civil ha donat en aquests darrers anys moltes proves de la seva capacitat d’organització i d’unitat per tirar endavant un projecte engrescador. No s’han estalviat temps ni esforços en aquest sentit. La votació del 9N va ser la culminació d’un procés que durava des del 2011 i va suposar un aspecte inèdit fins ara: 2.300.000 persones varen desafiar la prohibició de la votació en un espectacle emocionant de civisme i fermesa en els principis democràtics.
Però quan la pilota ha passat a mans del polítics, l’espectacle ha estat decebedor, ridícul, de vol gallinaci, de manera que han estat a punt d’engegar-ho tot en orris per uns aspectes tan banals (almenys al meu entendre) com la formació de les llistes. Es tractava de treure pit i fer prevaler el propi punt de vista. Crec que amb això no han aconseguit altra cosa que refermar els indecisos a votar altres formacions (com és ara Podemos) que no contemplen per res la independència.
Potser l’error de Mas va ser no convocar les eleccions l’endemà mateix del 9N, quan hauria comptat amb el suport de l’eufòria dels resultats de les votacions. No sóc polític i no puc jutjar-ho, però és ben cert que convocar unes eleccions a vuit mesos vista pot donar noves armes als opositors (l’estat espanyol especialment), que faran mans i mànigues per evitar-ho. És donar ales a l’enemic perquè pugui refer-se i plantejar noves estratègies.
Espero, amb tot, que la iniciativa la continuï liderant la societat civil, que ha demostrat un grau de maduresa i unitat que, per desgràcia no han tingut els partits. Passi el que passi, hem de seguir empenyent. Hem arribat fins aquí i no podem fer-nos enrere. Mai havíem arribat tan lluny, però no hem aconseguit encara travessar la meta.
Sincerament, no sé si l’anunci fet pel president Mas és una bona o una mala notícia. El fet positiu és que s’ha arribat a un pacte d’estabilitat (que ja feia falta), però no és aquest l’acord que esperàvem. Vuit mesos és molt de coll, massa temps per a una societat cansada i amb ganes de posar punt i final a un procés que s’allarga innecessàriament. Però per nosaltres no es perdrà, d’això n’estic segur. Seguirem al peu del canó tant de temps com faci falta. Tenim moral de victòria i tornant a les paraules de Lluís Llach, “és l’espera dels que no ens aturarem/ fins que no calgui dir no és això”.
Josep M. Carreras