A Catalunya, quin poder li cal tenir?

0

pujol.jpg La situació actual i l’evolució d’aquests darrers anys pel que fa a l’autogovern català fa que aquesta pregunta es formuli, com deia, amb inquietud. ¿Tenim a Catalunya un govern capaç d’atendre bé els problemes, les dificultats i també les possibilitats de Catalunya i la seva gent? ¿De formular projectes de futur per al conjunt del país i d’aplicar-los? ¿Tenim un govern que de debò es pugui fer càrrec del país i de la seva gent? A hores d’ara és prou evident que no. Això requereix, però, dues precisions. La primera és que actualment són molt pocs els governs que disposen del necessari grau de sobirania, és a dir, de poder, per a resoldre ell tot sol, o quasi sol, tota la problemàtica que per a bé o per a mal se li pot plantejar a un país. També és cert que per diversos motius es donen sovint casos de renúncia de sobirania, i no només per incapacitat d’exercir-la plenament, sinó per conveniència econòmica, política, tecnològica, etc. Un cas ben clar és la Unió Europea. A hores d’ara els països de la Unió, i especialment els de la zona euro, accepten voluntàriament unes normes macroeconòmiques i pressupostàries inimaginables fa només vint anys. Tot i que el pressupost havia estat tradicionalment un element bàsic de sobirania dels estats. La segona precisió és que tot i el molt fort escapçament de poder polític i competencial de la Generalitat és important el paper que malgrat tot continua jugant. És a dir, continua sent una eina important per a la defensa i el desenvolupament en general de Catalunya. I per a la seva vertebració institucional. Però dit això cal preguntar-se, i ja he dit que el grau de poder polític que té la Generalitat –és a dir, el Parlament, el president i el govern– és molt insuficient, què podríem considerar com a suficient. Ho farem enumerant aspectes essencials del viure col•lectiu, en els quals la Generalitat hauria de tenir prou poder per a incidir-hi d’una manera determinant o molt important. – 1. Un govern ha de tenir unes competències que pot ser que siguin limitades (ja hem dit que avui hi ha a tots els nivells moltes sobiranies compartides) però han de ser consistents. I no residuals, sinó prou importants perquè puguin incidir en el conjunt de la societat i per això han de ser clares i ben definides a fi d’evitar que altres poders puguin interferir-hi. – 2. Un país, i per tant el seu govern, necessita disposar dels recursos financers que li calen per a dur a terme la seva tasca. Per a complir amb el que és la seva raó de ser. No es pot admetre que a un govern se li atribueixin competències i alhora se li llevin els recursos que l’exercici d’aquestes competències i en general d’acció de govern que té assignada requereixen. – 3. ¿I quins són els temes en els quals un autèntic govern català, un govern efectiu, ha de poder incidir amb eficàcia? ¿I en quines condicions hauria de poder actuar? Com a primera condició caldria que les competències –és a dir, el poder polític i administratiu– fossin definides amb prou claredat perquè el govern central no les pogués interferir arbitràriament i cada dos per tres. Un objectiu fonamental de Catalunya és preservar la seva identitat. Per tant ha de tenir àmplies competències, del més alt nivell, en tot el referent a la llengua, a la cultura i a la coexistència a Catalunya de dues llengües oficials i d’ús molt general. La Generalitat ha de poder actuar eficaçment en tot el que fa referència a l’estat del benestar (sanitat, ensenyament, tota mena de polítiques socials, polítiques de formació, etc.). Ho ha de poder fer per raons de justícia, i també per la necessitat de mantenir la cohesió del país i la convivència. – 4. En aquest àmbit de les polítiques socials i de l’estat del benestar hi cal ficar el tema de la immigració. La Generalitat hi ha de tenir més marge de competències per a preservar la cohesió, la convivència, la promoció social i finalment la integració. – 5. Tot això no serà possible sense una economia potent. Per tant la Generalitat ha de poder dur a terme una política de desenvolupament econòmic potent. L’Estatut que ara té Catalunya i la forma com s’aplica queda molt lluny de tot això. I no garanteix ni el manteniment de la nostra identitat, ni l’estat del benestar, ni el nostre progrés general. Ben al contrari. Haver de seguir en aquestes condicions significaria una decadència accelerada de Catalunya. Econòmicament, socialment i identitàriament. Per això, se sol dir que si bé la independència és molt difícil, la continuïtat de Catalunya en les actuals circumstàncies encara ho és més. I és veritat. És evident que tots aquests objectius que un país ha de cobrir es podrien assolir millor, i també es podrien evitar amenaces que plouen sobre nosaltres, si el poder de què disposés Catalunya fos el d’un estat independent. Per això, i vista l’actitud negativa de l’Estat espanyol, durant aquests darrers anys s’ha incrementat molt el sentiment independentista a Catalunya. És lògic i és legítim. En tot cas no és superflu convidar el país a fer una reflexió sobre això. Sobre el que li cal a Catalunya per a poder sobreviure i complir amb el deure que tot país té de fer un servei als seus ciutadans. Jordi Pujol i Soley