Quan surti publicada aquesta columna, estaré de viatge per terres d’Almeria, tot participant en unes jornades de turisme i cuina. La ciutat andalusa ha estat elegida Capital Gastronòmica d’Espanya per aquest 2019, el que vol dir que durant dotze mesos tots els organismes de la ciutat, oferiran la seva millor gastronomia a propis i estanys. Del que doni de sí la meva breu estada, espero fer-ne cinc cèntims en properes edicions de La Veu.
Almeria és la ciutat andalusa que més vegades he visitat i he de confessar que mai m’havia interessat per la seva cuina. Fins ara els meus punts d’interès han estat l’Alcazaba, el port, el seu casc antic, el desert de Tabernas, la seva costa, el cabo de Gata i especialment un poblet de nom clarament català: Castelldeferro…. és a dir que, tal com els passa a no pocs turistes que venen a Catalunya, molt sovint m’he deixat encisar pel sol, el mar i els paisatges, sense preocupar-me ni ocupar-me dels valors gastronòmics que té.
Ara, gràcies a la iniciativa de la Capital Gastronòmica d’España, tindré ocasió de conèixer aquesta part de l’ànima andalusa que és la que es mou entre els fogons. Confesso que malgrat l’enorme distància –en quilòmetres- que hi ha entre l’Anoia i Almeria, em fa molta il·lusió conèixer els plats que van més enllà del pescaito frito, el cazón adobado, el jamoncito o els vins de la terra. Conec la “pipirrana” perquè companys que he tingut originaris d’Andalusia m’han donat ocasió de tastar-la, però ara tindré ocasió de conèixer de primera mà els seus “pucheros” o les “acelgas esparragás”, es a dir les bledes amb espàrrecs.
Tinc ganes de conèixer els seus peixos i mariscs, més o menys autòctons, ben especialment les gambes i la tonyina de la que a Almeria en són mestres des de fa segles.
Confesso que això de la gastronomia és una excusa per allunyar-me físicament dels temes polítics i aprofitar per constatar com ens veuen en la distància, des de la comunitat autònoma més gran de l’Estat. Tinc ganes de constar què passa quan veuen un català amb un llaç groc a la solapa. Estic segur que la urticària que li provoca a determinada andalusa que, dia si i dia també, hem de suportar a Catalunya, ni és compartida pel conjunt dels andalusos, ni és tan sincera per part d’Arrimadas.
Estic ben segur que en l’odi al groc, als llaços i, en el fons, al caràcter dels catalans, no és altra cosa que un posat electoral per seguir vivint de la política, sense arriscar-se a fer propostes de futur.
Jaume Singla
