27 de setembre – Josep M. Ribaudí

2

Avui demano a les persones que tenen la benevolència de llegir-me que es fixin que m’he fer esborrar l’acotació “membre de la ANC” que sempre segueix al meu nom, i he demanat que per un dia no ho posin perquè l’opinió que dono a continuació és absolutament personal i escrita a corre-cuita a la mitjanit del dimecres, quan he arribat a casa -estava fora- i m’he assabentat del resultat de la reunió Mas-Junqueras. És per tant una reacció sincera però visceral que no he tingut temps de comentar amb ningú ni de rumiar-la amb temps, ja que el setmanari el tanquen d’aquí a poques hores. És possible que el proper dia, amb les coses refredades i una meditació profunda pugui matisar. És possible… però és segur que no em donaré de baixa de la ANC.
27 de septembre del 2015: eleccions plebiscitàries, full de ruta compartit i llistes separades. No és el que jo desitjava i m’atreveixo a pensar que no és el que molts catalans anhelàvem. A mi que m’expliquin que aquesta és una data assenyalada perquè serà l’aniversari de la signatura del decret de convocatòria de la consulta del 9N, em sona a música celestial; també serà sant Sigfrid de Carpentras i això a casa meva no ho hem celebrat mai ni em fa feliç.
El que m’hauria fet content hauria estat que Artur Mas i Oriol Junqueras -com a màxims responsables del projecte- haguessin deixat de marejar la perdiu, aparcat els egos, oblidar per un temps limitat les sigles de les seves formacions i, amb generositat, pactar una llista única que és el que hauria donat una empenta definitiva al “procés” i una injecció de moral als centenars de milers, milions de catalans que ens hem esforçat i deixat la pell per aconseguir aquest bé tan preuat que es diu independència, sense oblidar l’impacte que hauria tingut sobre l’anomenat món occidental i els seus mitjans de comunicació.
Alea jacta est (el dau ha sigut tirat) assegura Suetoni que va dir Juli Cèsar després de manar a les seves tropes travessar el Rubicó, significant que ja no hi havia marxa enrere. Ara els catalans hem travessat el nostre Rubicó particular -penso que no massa bé-, i, com les tropes manades pel Cèsar, lluitarem bravament per sortir victoriosos d’aquesta contesa, fent el que calgui, tot-el-que-cal-gui, però a alguns, jo entre ells, ens ha quedat una ferida de mal curar, i com els elefants vells, tenim memòria.
Jo no sóc vell però sí ja gran, el nas normal però possiblement una mica orellut; no sóc cap elefant però tinc memòria i el que ha passat avui ho recordaré i una vegada aconseguida la independència, faré tot el que estigui a la meva mà perquè tan Mas com Junqueras hagin de deixar la política i es dediquin a una altra cosa, començant per Junqueras que al no haver guanyat les últimes eleccions li tocava ser més flexible davant el que sí les va guanyar. Ells han sortit avui de la reunió molt contents; jo no, però faré tot el que calgui per ajudar.
Josep M. Ribaudí