A poc a poc i bona lletra

66

No he tingut temps de llegir el projecte de Constitució de la futura república catalana i només he pogut donar-hi un cop d’ull. Però el fet en ell mateix ja és un signe que seguim avançant encara que externament no ho sembli i des del TC vagin tombant les lleis que aprova el Parlament de Catalunya. Malgrat tot, hi som. En aquest cas, ha estat una comissió de 17 juristes la que, sense fer soroll, s’ha encarregat de redactar un projecte de Constitució que acaben de presentar al Parlament per a la seva propera discussió.

La Constitució és la carta magna que ha de marcar les pautes de convivència entre els ciutadans de Catalunya i establir els límits dels seus drets i llibertats. Per això m’ha semblat molt adient que el grup de juristes que hi ha estat treballant durant més d’un any hagi volgut portar el projecte al Parlament de manera solemne en la persona de la seva presidenta. És el Parlament, com a representant de tot el poble de Catalunya, qui en definitiva l’ha de discutir, esmenar i aprovar abans de proposar-lo al conjunt de la població perquè sigui votada en referèndum.

No hi ha cap estat democràtic que no tingui recollides en una Constitució les regles de joc dels seus ciutadans. De la interpretació dels seus articles en depèn moltes vegades la creació o resolució de problemes col·lectius, com podem veure amb freqüència en les sentències del Tribunal Constitucional espanyol.

En el projecte català hi ha un seguit d’aspectes que m’han agradat especialment, encara que és molt aviat per fer-ne una valoració. Caldrà veure com entren en el redactat final i com són interpretats. Però no puc estar-me de fer-hi referència, encara que sigui de manera sumària:

En primer lloc, la creació de mecanismes de participació directa dels ciutadans en l’elecció dels seus representants, i de manera especial del president dela Generalitat, així com la limitació dels càrrecs a dos mandats de cinc anys. D’aquesta manera s’evita la “professionalització” de la política i que els càrrecs siguin tinguts com un “modus vivendi” o una propietat privada de la qual en poden gaudir especialment familiars i amics. La perpetuació en els càrrecs dóna peu a actituds autoritàries, favoritismes i corrupció. També m’ha semblat especialment important el tracte donat a la llengua catalana, que juntament amb l’aranès són considerades les llengües oficials de Catalunya. Això sense menystenir la presència de la llengua castellana. Una llengua és una cultura i la cultura castellana ha de ser especialment afavorida per part dels organismes de govern de Catalunya. Però allò que no pot ser és que la llengua pròpia del país es trobi en inferioritat de condicions i es vegi sotmesa a la pressió d’una altra llengua sense que sigui considerada com a cultura pròpia.

El fet que la república catalana no tingui exèrcit propi crec que entra també dintre els paràmetres d’una societat moderna, cada cop més cohesionada en relació a la seguretat ciutadana. Els exèrcits tradicionals són cosa del passat i caldria plantejar el tema de la seguretat des d’una perspectiva europea i no com una empresa de cadascun dels estats. Avui no cal témer una invasió d’un altre país i la forma més eficaç de lluitar contra el terrorisme no és precisament a través de batalles obertes. Sempre que s’ha aplicat aquesta solució (Iraq, Pakistan…) els exèrcits han fracassat davant forces teòricament molt menys poderoses. Volem un país modern, democràtic i just; però per damunt de tot, lliure. I no serà lliure mentre siguin uns altres els que decideixin per ell. Benvinguda, doncs, la Constitució que ens obre les portes del futur estat català.

 

Josep M. Carreras