2018, i ara què

51

El dia 4 de desembre, una vegada més ens havíem convocat a la plaça de l’Ajuntament per mostrar la solidaritat amb els presos polítics. Era el dia que el vicepresident Oriol Junqueras havia comparegut davant el Tribunal Suprem espanyol amb l’ànim de sortir de la presó i poder participar “en llibertat” en el curs polític que ha de començar la setmana que ve, quan el 17 es constitueixi el Parlament, resultat de les eleccions del 21 de desembre. A la plaça aquell dijous es respirava pessimisme i un cert desconcert tot i la resposta positiva, una vegada més, de molta gent aplegada amb els llaços grocs per demostrar la solidaritat amb els nostres presos i exiliats. Bàsicament la remor de la plaça feia notar tristor i preocupació, però també una pujada de to: no ens podem quedar només fent gestos, cal passar a accions contundents, cal mostrar la determinació …; en definitiva, determinació a defensar la República.

Torno a la plaça de l’Ajuntament. No em puc estar de plagiar una cita del cardenal Richelieu recollida per Joan Creus, director de la revista Sapiens, en un article: “doneu-me dues línies escrites de pròpia mà per l’home més honrat i hi trobaré motius suficients per fer-lo empresonar”. Aquell cardenal, primer ministre del rei Lluís XIII de França, en sabia un niu, del poder de l’Estat. Avui nosaltres també rebem aquest xarop de la marca Richelieu: fes, digues o escriu el que vulguis -Junqueras, Forn i Jordis- que nosaltres, el sacrosant Estat amb la nostra Justícia, sabrem trobar motius suficients per empresonar-vos. És un malson el que pateixen els presos i una al·lucinació col·lectiva que malvivim els catalans. La ignomínia que suposa la humiliació dels empresonaments ja és una de les raons per les quals caldrà maldar sense detenir-nos un moment aquest any que hem començat. Aquesta raó, però, conviu i se superposa amb la del trajecte polític iniciat l’1 d’octubre i continuat -via l’article 155- el 21 D.

I som aquí, a les portes d’una nova legislatura que ha de començar el dia 17, per cert, en una decisió del president Rajoy en el seu paper de president de la metròpoli, fent ús i abús de l’article 155 vigent encara a hores d’ara sobre “la colònia”. Sense aprofundir gaire en l’anormalitat del moment, tothom sap les dificultats que haurem de superar les pròximes setmanes: la constitució del Parlament, amb la presidència de la Mesa; la investidura del President i la formació del Govern; les incògnites dels diputats electes que són fora o a la presó… Tenint-ho tot present, és clar, la situació no és afalagadora, cert, però no oblidem que l’independentisme ha guanyat les eleccions, que som majoria i que tenim confiança en els tres partits i en els acords necessaris per tirar endavant la legislatura i els embats de l’Estat. Dit això, demanaria que la legislatura -amb els “matisos” que calgui- sigui una legislatura republicana que ens faci avançar cap a la República emanada de l’1-O i que es comprometi a restituir els diputats empresonats i els exiliats i a treure els Jordis de la presó. Som en una situació excepcional i una majoria social -sí, una majoria- està disposada a donar suport a les polítiques del Govern en aquesta legislatura en què, convé tenir-ho present, s’ha de treballar per ampliar la base social independentista i també, en aquesta legislatura, hem de fer-nos sentir en el món. Tornarà a ser l’hora de la “societat civil”, de l’ANC, Òmnium, dels CDR. Tots hi estem cridats.

Acabo l’article després de veure a TV3 el “sense ficció” de l’1-O … Havent vist també “La revolta de l’U”, l’emocionant reportatge sobre aquella jornada a la nostra comarca, em sento una vegada més reconfortat i animat: davant tenim un repte gegantí perquè l’adversari i les adversitats són enormes, però comptem amb la raó i sobretot amb el poble que va protagonitzar els reportatges d’aquella jornada històrica i això suposa un capital humà i patriota immens, imbatible. D’acord amb el final del Document de Mediapro, “hi ha un abans i un després de l’1-O”; ara ja som en el ‘després’: fem-nos-en dignes! El 2018 ens contempla. Bon Any!

Francesc Ricart