Igualada es recuperava lentament després d’anys de foscor, i a la primavera de 1945, quan la ciutat rondava els 16.000 habitants, acabava la Segona Guerra Mundial. Les publicacions de l’època ho celebraven amb alegria, i fins i tot alguns anuncis publicitaris aprofitaven la bona nova per als seus negocis.
Un dels assumptes de major interès d’aquell any a la ciutat i a la comarca foren les passes per a la recuperació de l’imponent retaule barroc de la basílica de Santa Maria. En tenim bona prova en el bon treball de Joan Farrés i Florensa a la Revista d’Igualada de desembre de 2015, titulat La maqueta del retaule de Santa Maria d’Igualada.
Efectivament, la recuperació del retaule va ser possible gràcies als esforços de tots els igualadins i de la Junta de Obras para la Reconstrucción de los Templos de Igualada, que es va formar el juny de l’any 1939, però que va començar a actuar oficialment el mes de novembre del mateix any. El retaule major de Santa Maria, en efecte, era una joia arquitectònica, i estava considerat com un dels més notables i ben construït de tot l’estat, en paraules de Gaudí.
L’any 1936, en la setmana del 19 al 24 de juliol -als inicis, doncs, de la Guerra Civil-, els elements revolucionaris que s’havien fet amos de la ciutat van començar a cremar esglésies, retaules, arxius, vestidures… De l’església de Santa Maria en van segellar les portes, amb el pretext que tot havia de quedar com a patrimoni artístic de l’Estat. D’altra banda, el Comitè Antifeixista d’Igualada va fundar un dipòsit a l’església del Roser, amb la intenció de crear i salvaguardar un fons d’obres d’art procedents dels temples de la comarca i fundar amb ells un Museu del Poble, que mai no es va arribar a crear.
Del retaule, se’n va començar el desmantellament el 5 d’agost de 1936. Aquesta acció va ser denunciada a la Direcció de Patrimoni Artístic, però tot va ser en va. La idea de desmantellar-lo va sorgir d’Amadeu Riba, l’Amadeu del Goya, i ell va dirigir el procés i la tria del que s’havia de salvar del foc. Malauradament, a causa dels pocs coneixements arquitectònics i artístics, es van destruir moltes imatges i peces de gran valor del retaule.
Acabada la guerra, es va iniciar la recuperació del retaule, amb la intervenció del prestigiós arquitecte César Martinell, i amb l’ajut de mecenes, com l’igualadí Artur Garcia Fossas, amb una junta que tenia càrrec de recuperar les esglésies de la ciutat, amb l’alcalde Francesc Matoses i Mossèn Amadeu Amenós al capdavant.
L’industrial i mestre fuster Atanasi Perramon, de Manresa, havent parlat amb Cèsar Martinell, proposa a la Junta d’Obres que seria bo poder tenir una maqueta feta a escala per tal de poder facilitar la construcció del retaule, a causa de la seva complexitat i dificultat. En les pàgines centrals del programa de la Festa Major del 1945 va sortir una fotografia d’aquesta maqueta, i aquells dies es va exposar als aparadors de Cal Mitjans, davant l’església de Santa Maria.
El 1946, la Junta Reconstructora decideix renunciar a la maqueta, segurament pel seu elevat cost i per poder destinar l’import del seu valor a la reconstrucció del retaule. La maqueta se la va quedar Perramon al seu taller de fuster de Manresa, fins el 2008, quan el pèrit igualadí i afeccionat a les maquetes Ramon Farrès la va recuperar i completar, doncs només en quedava la meitat.
