1938 – Igualada es converteix en objectiu militar, com a suport de la rereguarda, i compta amb “moneda pròpia”
1

9 de novembre de 2019

L’abril de 1938, s’estableixen tropes militars permanents a la ciutat per enfortir la defensa republicana del front de Lleida. Igualada es converteix en un punt de suport de la rereguarda, i s’instal·len tallers de reparació, magatzems d’intendència, personal ferroviari i antigàs.

Instal·lat el comandament militar, s’organitza un Hospital Militar a l’antic col·legi de les monges escolàpies, van iniciar-se la construcció de refugis antiaeris a la ciutat i un camp d’aviació a Òdena.

Igualada havia passat de ser una petita ciutat allunyada prudencialment tant del front militar d’Aragó, com de les lluites polítiques fratricides de Barcelona, a convertir-se en un objectiu militar.

Bitllets de 10 pessetes, i monedes, d’Igualada, l’any 1938.

Un dels fets més curiosos -i poques vegades explicat- és que Igualada, com d’altres ciutats del país, va tenir en la darrera meitat de la guerra “moneda pròpia”. Efectivament, la cooperativa “Unió de Cooperadors d’Igualada” va arribar a fer “paper moneda social de curs interior”.

En el temps de la seva plena sobirania nacional, Catalunya ha disposat sempre del seu propi sistema monetari, els signes del qual eren, evidentment, les monedes de metall.
Però cal arribar a l’època moderna i al trasbals de la guerra del 1936-39 per veure néixer el paper moneda català. Va néixer per decret del Govern de la Generalitat de Catalunya del dia 21 de setembre del 1936, creant una emissió de bitllets per un import total de 20 milions de pessetes amb els valors de 10 pessetes, 5 pessetes i 2,50 pessetes de curs legal i obligatori a tot el territori autònom, però que pràcticament fou també admès i circulà per tota l’àrea republicana del front d’Aragó.

“L’alteració de les circumstàncies econòmiques com a conseqüència de la guerra afectà en proporcions extraordinàries el ritme normal de l’activitat financera de Catalunya, derivant-se, entre altres coses, una gran escassedat de moneda fraccionària, car ja des dels primers mesos del conflicte, s’observà un intens atresorament de les monedes d’argent per part dels particulars, els quals, influenciats per l’incert resultat d’una guerra que preveien llarga i el possible naufragi de molts valors materials, creien que la plata podria esdevenir una seguretat, fet que motivà la regular desaparició d’aquestes monedes, atresorament que foren incapaços d’evitar i d’impedir els nombrosos decrets que prohibien i castigaven l’esmentat acaparament”, explica Joan Grau Viñas en l’interessant treball “El paper moneda català”.

Cal reconèixer que era una temeritat i un luxe impropi d’un país en guerra, mantenir el patró d’argent en la seva moneda, màxim si tenim en compte la necessitat que tenia el govern republicà d’unes bones reserves a fi de mantenir el seu crèdit sempre dubtós en un conflicte bèl·lic.

Per part del nostre Govern existí el propòsit de dotar Catalunya de tot un sistema monetari propi que emetés paper moneda de tota l’escala de valors, i es projectaren bitllets que anaven de les 1.000 pessetes a 1 pesseta, passant per 25, 50, 100 i 500 pessetes de valor nominal, dels quals se n’imprimiren fins i tot diverses proves de colors i dissenys en projecció vers el futur, car les dates d’emissió previstes anaven fins al mes d’agost del 1950.

Aquesta decisió es limità, però, a la pràctica, a la sola emissió dels bitllets de 10, 5 i 2,50 pessetes, que si bé facilitaren el moviment de l’economia catalana, evitant que es produís un col·lapse o trastorns de greus i imprevisibles implicacions en el nostre sistema econòmic per la manca de numerari, no resolgueren l’incòmode problema de les dificultats dels canvis, car aquests nominals eren encara massa elevats per a aquells temps en què els cèntims tenien, encara, tot el seu valor. Cal solament recordar que el 1936 el sou d’un obrer era de 8 a 12 pessetes diàries i que, per exemple, el preu d’un quilo de pa era de 75 cèntims (va passar a 95 cèntims el 3 d’agost del 1937), el diari valia 10 cèntims i un litre de llet valia 80 cèntims, el tramvia 10 o 15 cèntims, segons el trajecte, el franqueig d’una carta era de 25 cèntims, el d’un quilo de patates 35 cèntims, el sucre 1,50 pessetes el quilo, l’oli d’oliva costava 2,25 pessetes el litre i el bacallà remullat 2,10 pessetes el quilo.
Fou la persistència d’aquestes dificultats la que originà el naixement i la proliferació d’una veritable allau de vals i bons particulars de baix valor intrínsec que gairebé la totalitat de botigues, comerços, entitats, sindicats, cooperatives, empreses, serveis públics de transport, etc., es veieren obligats a crear per iniciativa pròpia, per tal de solucionar llurs problemes particulars de canvi. Vals i bons que, naturalment, sols eren reconeguts com a tals pels particulars o corporacions que els havien creat.

Així és que cada ciutadà tenia les butxaques plenes de paperetes o cartonets que l’obligaven a tornar a l’empresa que els hi havia donat si volia rescabalar-se del seu import, veient així anul·lada la seva llibertat comercial. A més a més, i degut al fet que molts usuaris, per no voler o no poder retornar al mateix establiment, deixaven perdre aquests vals, l’operació representava un benefici il·legal i abusiu per part de qui els havia distribuït.
Per a posar fi i ordre a aquest desori i anarquia monetària, que desprestigiava la imatge de la nova economia i el nostre crèdit econòmic, creant un gran confusionisme, i davant del clam unànime dels ciutadans que protestaven d’aquest estat de fet i reclamaven una moneda divisionària de curs (obligatori per a tothom, els municipis catalans van emetre moneda fiduciària de petits valors divisionaris, de curs legal i obligatori, però limitat al seu terme municipal. D’aquí que Igualada va tenir, també, moneda pròpia.

Anuncis i dibuixos de la premsa local igualadina, l’any 1938.
Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta