1935 – S’acceleren les gestions per a construir un pantà a Jorba per a garantir l’aigua a tota la Conca d’Òdena

104

Jordi Puiggròs / Albert Vendrell

L’any 1935, a Igualada hi vivien 14.730 persones, i l’Ajuntament tenia un pressupost d’1.100.637 pessetes, el que vindrien a ser, aproximadament, 7.000 euros. El 28 de juny d’aquell any, el consistori va subratllar en un ple extraordinari la conveniència d’impulsar la realització d’un projecte per fer un pantà a Jorba. No era la primera vegada que se’n parlava, i en el futur es tractaria el tema en més ocasions. Mai, però, el pantà esdevindria una realitat, i això que la manca d’aigua a la Conca d’Òdena ha estat sempre un problema.

Un projecte del què ja se’n parlava al segle XIX
Fa més de 150 anys, diuen les cròniques que hem pogut consultar, entre realitats i suposicions, les possibilitats aqüíferes i hidrogràfiques del terme de Jorba han creat repetides expectatives de portar molta aigua a la veïna ciutat d’Igualada. Els projectes més importants es van elaborar en els anys 1880, 1905, 1933, 1948 i 1973.

A principis del segle XIX, l’Ajuntament d’Igualada va començar a interessar-se per la portada d’aigua des de més amunt de la ciutat. Per exemple, el 1837, el municipi igualadí va pagar 500 lliures per la compra de les aigües propietat de Josep Vallès i Montaner, pagès de Jorba.

Considerant que hi havia moltes filtracions subterrànies que es perdien i no servien per a ningú, es va creure que l’aigua podia ésser canalitzada cap a Igualada i també que, sense perjudicar el cabal ordinari del riu, se’n podien embassar dos milions de metres cúbics, que corrien riu avall sense utilitat.

A “Història de l’Anoia”, editat per Parcir l’any 1988, es diu que les obres de conducció de l’aigua de Jorba van començar l’abril de 1881 i a finals del mateix any hi treballaven més de 200 obrers, molts d’ells minaires, que ja havien obert més de cinquanta pous i un quilòmetre de mines.

Malgrat això, durant la darrera setmana de novembre de 1881, a Igualada, s’hi havia constituït una ‘Sociedad de Socorros Mutuos’ amb la finalitat de “oponerse a la usurpación de las aguas vistas del río Noya desde la región de Jorba, por si la Sociedad de Aguas pudiese utilizarlas para el abastecimiento de Igualada”.
Després de 25 anys de silenci, el 1905, els enginyers Isidor Aguiló i Cortés i Carles de Angulo redactaren un projecte de pantà de Jorba, i aconseguiren que fos inclòs en el pla general de les obres hidràuliques estatals.

El paper de Vives Vich
Després de quinze anys de letàrgia, el general Pere Vives i Vich, fill d’Igualada, enginyer militar i fundador de l’aeronàutica espanyola, ocupés la sots-secretaria del Ministeri de Foment, entre 1923 i 1925. Aquesta fou una ocasió favorable perquè l’Ajuntament igualadí cerqués la seva mediació en favor del projectat pantà de Jorba.
El general Vives féu una visita a Igualada l’any 1924 i les seves gestions començaren a donar resultats. Per l’agost de 1925 es convocaren a l’Ajuntament les representacions ciutadanes “dándose cuenta del estado halagüeño del proyecto del pantano de Jorba”. I així era, perquè el 15 de gener de 1926 fou donada una reial ordre que aprovava el pressupost de les despeses per fer l’estudi i la redacció del projecte del pantà de Jorba.

Amb tants bons patrons, el projecte oficial del pantà de Jorba fou acabat el gener de 1930 i aprovat a l’abril de 1933. Però les circumstàncies polítiques i la guerra civil de 1936-1939 imposaren un parèntesi que malgrat tot no fou total, ja que durant la contesa fou construïda una carretera des de Sant Genís fins a l’indret del riu Anoia, passant per la Sala, per a facilitar la comunicació fins a les obres de la construcció del pantà de Jorba.
Al principi de la postguerra, en el pla general de les obres hidràuliques estatals de 1941, no hi figurava el pantà de Jorba. Aleshores l’ajuntament d’Igualada va demanar la mediació del coronel d’aviació Francisco Vives Camino, fill del general Vives, i així fou aconseguit que el pantà fos agregat al pla de 1943 i que el 1944 fos informada favorablement la seva construcció.

El 1954, les Corts Espanyoles planificaren la construcció de cinc nous pantans a la conca del riu Llobregat i un d’ells era el de Jorba. Tot seguit la direcció general d’obres hidràuliques autoritzà la redacció definitiva del projecte, que fou acabat el 1957 i lliurat el 1958.

El pantà de Jorba, a més de proporcionar aigua domèstica i industrial, convertiria 1.270 ha en regadiu, amb aquesta distribució: 460 ha a Igualada, 250 ha a Vilanova del Camí, 480 ha a Òdena i 35 ha a Castellolí, segons les previsions analitzades.

Encara s’escolaria una altra dècada sense cap efectivitat pràctica. En uns estudis elaborats el 1966 i el 1967, es deia que la solució de l’abastament futur d’Igualada passava per disposar del pantà de Jorba, amb una conca de captació de 217 km2, de la capçalera alta de l’Anoia, amb un embassament de 4.500.000 m3.

No fou fins al 1973 que el projecte de 1957 va ésser actualitzat per a construir el pantà de Jorba, en forma d’escullera, amb una pantalla de terra i formigó de 44,50 m d’alt i una capacitat de 9,18 hm3. Quedava descartat l’ús agrícola de les aigües de manera que només es destinarien al consum urbà i industrial. El pressupost era de 197.761.995 de pessetes, quan l’any 1957 havia estat de 73 milions de pessetes.

Més endavant les coses encara s’embolicarien més. Per una banda hi hagué el projecte del transvasament del riu Ebre, amb un pantà al terme de Piera i, per l’altra, en els plans estatals era prevista una derivació vers la comarca d’Anoia de 475 litres/segon (15 hm3/any), procedents del riu Llobregat. També es presentava la possibilitat de la construcció d’un pantà a la riera de Carme, a la Pobla de Claramunt, que podria subministrar un cabal de 200 litres/segon (0,6 hm3/any).

El darrer document oficial examinat, que contempla la construcció del pantà de Jorba a mitjà termini, figura en el “Marc per al pla d’aigües de Catalunya”, elaborat el 1981 per la Generalitat de Catalunya.

El pantà de Jorba, per ara, continua en estat de projecte.