El mes de maig de 1917, es van adjudicar les primeres obres de construcció de claveguerams a la ciutat d’Igualada. Abans d’aquell temps, les aigües residuals s’abocaven directament a pous negres. Aprofitant el record d’aquells primers treballs, hem repassat algunes dades de l’excel·lent documentació que l’historiador poblatà Josep Riba i Gabarró va recollir en el treball Etapes dels sanejaments privats i públics de la ciutat d’Igualada.
El procés dels serveis dels sanejaments privats i públics, i també dels industrials, de totes les aigües negres, fou esglaonat, d’acord amb condicionants diversos, explica Riba, que foren:
1. La mil·lenària captació feta per la resclosa situada al riu Anoia i la circulació del rec a l’aire lliure va comportar un subministrament profitós d’aigua clara, que beneficià els moliners de farina i els hortolans i que darrerament també va fer prosperar la indústria adobera.
2. Durant el segle XIX, i fins als anys 20 del segle XX, la població urbana igualadina no va poder alliberar-se de la utilització de les comunes domèstiques i dels pous morts i les fosses sèptiques.
3. Com que totes les adoberies properes al rec—que l’any 1765 eren 9, i que van passar a ser 45 l’any 1877 i a 62 l’any 1892— tenien clavegueres que anaven a desguassar a l’Anoia, el riu esdevingué una claveguera general. La situació provocà alguns inconvenients lògics.
4. La sarxa general urbana de les clavegueres als carrers igualadins no va funcionar plenament fins a partir de l’any 1920. Tanmateix, s’agreujà la pol·lució de les aigües de l’Anoia, especialment riu avall.
5. La doble canalització del rec resultà ser la solució definitiva per a la sortida de les brutícies de les adoberies. Feia el servei general de claveguera al dessota del corrent de l’aigua clara, que netejava l’un i l’altre. El procés s’escaigué als anys 20 del segle XX, quan la producció adobera havia arribat al màxim nivell fins aleshores, beneficiària de les comandes de la guerra europea de 1914-1918. Aleshores hi havia 260 adoberies.
Primeres clavegueres
Segons publica Riba en aquest interessant treball, a la darreria del segle XIX i a la primeria del segle XX, l’Ajuntament d’Igualada havia autoritzat algunes clavegueres, però sembla que no fou fins als inicis de l’any 1902 que el problema ciutadà no fou plantejat seriosament.
En la sessió municipal de 7 de gener de 1902, l’alcalde Emilià Orpí va exposar «que algunos vecinos le han hecho reclamaciones acerca de la dificultad que existe de dar desagüe a las aguas sobrantes de las casas y convendria que el Ayuntamiento estudie una forma de solucionar aquella necesidad, que irà en aumento con el tiempo”.
El treball de l’arquitecte Pau Salvat, perdut als calaixos
La premsa de l’època es va publicar un article en el que es recordava que “no fa molts anys l’Ajuntament encarregà a l’arquitecte municipal D. Pau Salvat, la formació d’un plànol de clavegueres que comprengués tots els carrers de la població i ara reduït casi a la categoria d’un objecte històric, el tenim oblidat en un reco del Consistori.
Mentrestant, la poca permeabilitat del subsòl d’Igualada i l’augment de les aigües potables de què disfruta la població d’ençà que el Sr. Artés explota el seu manantial, han posat a molts propietaris en la imprescindible necessitat de buscar una sortida als líquids propvinents dels usos domèstics i així amb poc temps hem vist com s’anaven construint, amb caràcter més o menys provisional, una pila de claveguerons i clavegueres de totes mides”.
Hagueren encara de passar uns anys fins que es va posar fil a l’agulla. L’encarregat de fer-ho va ser l’alcalde Ramon Guitart i Pons.
Efectivament, en un decret del 6 de maig de 1917 deia: “Teniendo en cuenta que el Ayuntamiento en sesiones de 7 de enero de 1902; 23 de abril, 9 de julio y 24 de septiembre de 1903; 27 de enero y 5 de febrero de 1904, adopto varios acuerdos relatives a la necesidad de construir una red de cloacas y alcantarillado y su proyecto que en principio fué aprobado por la Corporación municipal, informado favorablemente por la Junta de Sanidad y sometido a una información pública sin que se formule ninguna reclamación.
Que desde el dia 2 de marzo de 1906, fecha en que se termino la información pública, ninguna otra diligència ni gestión se ha realizado, a pesar de la imperiosa necesidad que existe de llevar a cabo una obra tan conveniente y útil para garantizar la higiene y la salubridad pública. Que deseoso el actual Ayuntamiento de acometer con decisión una obra de tanta importància, aún cuando por el momento no piense llevar a ejecución la totalidad del proyecto, por dificultades econòmicas, sinó una parte del mismo, consistente en la construcción de cloacas e imbomales que afectan a las calles de Baja de San Antonio, Custiol, Odena, Clos, Nueva y alguna otra, mientras lo permita la consignación que a tal objeto consta en el presupuesto para el año 1917”.
Els treballs de la construcció de la xarxa de les clavegueres se certificaren com a acabats el primer de desembre de 1919, però la tramitació no es tancà fins a la sessió del 7 de juny de 1920: «Se dió lectura de la certificación expedida por el Sr. Arquitecto municipal, acreditando haberse terminado por el contratista D. Salvador Negre Nadal, las obras de la construcción de las cloacas y era procedente que se devolviera el depósito constituído, conforme previene el contrato de la subasta. Enterado el Ayuntamiento y no existiendo reclamación alguna pendiente, ni teniéndose que hacer ninguna objeción, se acordo, por unanimidad, aprobar la recepción definitiva de la obra al contractista».
I d’aquesta manera, molt tard respecte d’altres poblacions del país, Igualada va poder “presumir” de tenir clavegueram, la qual cosa va contribuir, i força, al sanejament general i sobretot del seu subsòl.
