1909 – La Caja de Pensiones para la Vejez y Ahorros, després “La Caixa”, inaugura la seva primera sucursal a Igualada

218

El 14 de maig de 1909, es va inaugurar al carrer de Sant Pere Màrtir, avui Rambla General Vives, la primera sucursal de la que, amb el pas dels anys, esdevindria la primera entitat financera de Catalunya i Espanya. Es tractava de la Caja de Pensiones para la Vejez y Ahorros, que anys més tard seria coneguda per a tothom com “la Caixa”, i, més recentment, Caixabank. Encara avui es conserva la sucursal “001” d’aquesta important entitat financera, amb la mateixa denominació en la seva estructura interna, si bé l’edifici actual d’estil modernista, xamfrà amb el carrer Custiol, és de 1927, a on es va traslladar “la Caixa” aquell any.

Primera sucursal de “la Caixa”, a l’antic carrer de Sant Pere Màrtir

El mateix arquitecte que va construir la seu central a Barcelona, va ser l’encarregat d’aixecar l’edifici a la Rambla Gral. Vives. Està protegit com a Bé Cultural d’interès local. L’edifici presenta una línia sòbria feta amb materials nobles, combinant el totxo, que ocupa els dos pisos de l’edifici, amb la pedra que hi ha a la planta baixa. A la façana que dóna a la Rambla veiem l’obertura de nombroses finestres així com el portal d’entrada a l’antiga Biblioteca i Sala d’Exposicions que es trobava al primer pis, avui un despatx d’advocats. La façana del carrer Custiol és la que dóna accés a l’entitat bancària, és tota feta de carreus de pedra, i el més remarcable és la majòlica que hi havia amb el títol de l’entitat.

La “Caixa de Pensions” va néixer en un context de crisi social després de la vaga general de 1902, materialitzant les aspiracions del seu fundador Moragas Barret, expert en previsió social, que portava anys difonent la necessitat de crear una gran caixa de retir com a via per aconseguir la pau social.

El 1927 es va traslladar a la cantonada del carrer Custiol, edifici modernista que encara es conserva avui dia

Va ser creada per l’impuls de diverses institucions de la societat civil catalana: la Societat Econòmica d’Amics del País, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l’Ateneu Barcelonès, la patronal Foment del Treball Nacional i la Cambra de Comerç de Barcelona.Aquests socis fundadors van aportar 62.590 pessetes, als quals es van afegir una aportació del rei Alfons XIII de 25.000 pessetes més. Francesc Moragas i Barret va ser el seu primer director general i Lluís Ferrer-Vidal i Soler seu primer president.

Per què a Igualada?
Probablement us heu preguntat per què una entitat financera va escollir Igualada com a seu de la seva primera sucursal. Per això ens és molt útil un treball de l’insigne historiador igualadí Pere Pascual i Domènech, que, a la Revista d’Igualada de desembre de 2009, va publicar sota el títol «La Caixa» i Igualada. A propòsit d’un centenari.

En aquest explica, per centrar la situació de l’època i comprendre millor l’escenari, que “el procés de gestació de la fundació de «la Caixa» va tenir lloc en el context de la radicalització de l’anarquisme i de l’obrerisme català a la darreria del vuit-cents, la qual cosa va abocar el país a la vaga general de 1902, envoltada d’episodis de violència, morts i ferits. La creixent capacitat de mobilització del sindicats obrers va alarmar la patronal. La burgesia de l’època es va escindir davant l’evidència de l’ascens de la lluita de classes.
D’una banda, hi havia aquells que pretenien soterrar l’anomenada «qüestió social» a base de repressió policíaca i de limitar, encara més, les llibertats públiques. I de l’altra, els que pensaven que havia arribat el moment que l’Estat adoptés mesures reformistes orientades a redistribuir la renda i tractés de millorar les condicions d’existència de la classe treballadora”.

Interior de la “nova” oficina de “la Caixa” el 1927, poc abans d’inaugurar-se. Fotos: Arxiu de Caixabank

Més en concret, Pascual aporta dues possibles raons de la causa que Igualada fos seu de la primera sucursal de “La Caixa”. “En primer lloc, a Igualada no existia cap caixa ni cap banc local, a excepció d’un banquer privat, l’anomenada Banca Catarineu, que bàsicament exercia de corresponsal de la banca barcelonesa i tot sembla indicar que tenia un passiu molt migrat que li impedia generar una oferta creditícia rellevant.
I en segon lloc, perquè a partir de la dècada de 1890, aquesta població va experimentar -després d’haver patit una profunda crisi industrial i un intens procés de desindustrialització al llarg de la segona meitat del segle XIX- un notable creixement econòmic i demogràfic que l’havia de tornar a situar com una de les ciutats industrials capdavanteres de Catalunya en el curs del nou-cents”.