El mes de juny del 1908, Igualada es va vestir de gala per a commemorar els cents anys de la Guerra de la Independència o també dita Guerra del Francès, en la victòria contra l’exèrcit de Napoleó. Aquest conflicte bèl·lic ha deixat per a la història capítols tan coneguts i mig convertits en llegendes com El Timbaler del Bruc.
Precisament Igualada va celebrar el primer segle d’aquella guerra tot recordant el paper dels herois igualadins -que formaven el Somatent de la ciutat- en la batalla del Bruc, conduits per Antoni Franch Estalella.
El 6 de juny, van començar a la ciutat els solemnes actes. Diuen les cròniques que “el día 7, la Infanta Maria Teresa, en nombre del Rey, impone la corbata, con los entorchados de capitán general, a la bandera del Santo Cristo de Igualada, como homenaje a los héroes de aquella gloriosa jornada”.
Portada de l’edició estatal del diari ABC amb la descoberta de la placa sobre els 100 anys de la Batalla del Bruc, amb la presència dels Infantes de España, que encara es pot veure avui dia a la façana de la Basílica de Sta. Maria. A la dreta, reportatge fotogràfic d’aquell dia.
Els honors de Capità General a la bandera van ser concedits per Reial Decret de 19 d’abril de 1893, i l’ús de les insígnies per Reial Ordre de l’11 de maig de 1907. Igualada va viure festes commemoratives durant cinc dies sencers, fins el 10 de juny.
Antoni Franch, l’heroi igualadí
El gran heroi d’aquella batalla del Bruc va ser un igualadí: Antoni Franch i Estalella, del qui en podem veure la tomba al cementiri vell de la ciutat, i també una estàtua a la Plaça Castells.
Nascut a Igualada el 9 d’agost de 1778, fou un propietari i fabricant tèxtil, cap del sometent igualadí durant la Guerra del Francès, convertit en militar i nomenat comandant i tinent coronel en acabar la guerra.
Franch era un terratinent que el 1808 fou dels primers igualadins a organitzar la resistència davant la invasió francesa. El 4 de juny de 1808 hi havia pressió popular que volia lluitar contra els francesos. Això forçà el Consistori igualadí que l’anomenà, juntament amb Josep d’Olzinelles, comissionat per anar a Vilafranca del Penedès a demanar armes. Aconseguí 97 escopetes.
El 6 de juny de 1808 participà amb èxit a la primera batalla del Bruc com a comandant del sometent igualadí, unint forces amb el manresà Maurici Carrió i Serracanta, comandant del sometent manresà. Els dies següents participà en batalles a Molins de Rei, el dia 11, a l’Ordal, el dia 12, a la roca de Daroch, el dia 13, i de nou al Bruc, el dia 14 en la segona batalla del Bruc.
També lluità a Òdena, Jorba i Sant Sadurní d’Anoia i es convertí en un personatge popular.
El febrer de 1809 els seus adversaris entraren a Igualada i cremaren la seva casa, robaren el gra i tallaren la seva vinya i oliveres.
Un mes després, prop de Manresa, atacà amb 500 homes l’exèrcit francès, li causà greus pèrdues i s’apoderà de 2 carros de municions. Pocs dies després, amb 1.800 homes, va obligar al general Joseph Chabran a abandonar la seva posició, trencant així la línia del riu Llobregat.
L’agost de 1809 es va dissoldre la Junta de Govern de la resistència i fou nomenat batlle d’Igualada. Posteriorment fou nomenat tinent coronel en acabar la guerra.
A Igualada hi ha un carrer amb el seu nom, una placa a la casa on va néixer i una estàtua que presideix la plaça Castells, on està representat com a guerrer que alça amb energia la mà esquerra per aturar els francesos i sosté l’espasa fermament amb la mà dreta. Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l’Ajuntament de Barcelona. Va morir a Igualada el 18 de març de 1855.
