Hi ha una llarga tradició del perdó. En el Parenostre es demana que ens perdonin les nostres culpes com nosaltres perdonem les dels altres. Però sovint ho oblidem. Volem fer pagar els greuges i exigim reparacions per les confrontacions, on més s’hi perd quan més s’intenta guanyar. Molts parlen i pocs escolten, quan és essencial per comunicar-se. Massa aixecar murs, tancar portes i posar línies vermelles. Viure en una bombolla i amb l’esfinx del idiota que ens fa impermeables a la saviesa universal. Gent important que vol que els afalaguin i adulin, confonent empatia amb justícia. Creient estar en possessió de la veritat, se’ls endureix el cor i es tornen intransigents. Veuen els defectes dels altres, sense adonar-se que són els seus reflectits en un mirall.
Estem construint un món damunt una justícia feta de lleis injustes. D’exigències que es demanen pels altres, mentre esperen condescendència. No fan autocrítica. Repeteixen els errors del passat i fonamenten el futur en les mateixes equivocacions de sempre. Volen convèncer els altres que ho faran millor. Però tornen a caure en les mateixes foteses, amb les mateixes intransigències i els mateixos recels de sempre. Voldrien revestir-se de puresa per lluitar contra la lletjor de la corrupció. Parlen d’ètica i moral. Però pocs resisteixen les temptacions. Demanen que intercedeixin en l’obtenció d’alguna cosa o que els obrin alguna porta tancada. I s’escandalitzen quan veuen que ho fan a d’altres, especialment quan afecta a algun dret que creuem tenir. I hem arribat fins ací de manera conscient i consistent.
Hauríem d’aprendre de les conseqüències que això comporta per evitar tornar a caure sempre en els mateixos paranys. Hauríem de prendre mesures i no són senzilles. Acceptar les nostres limitacions fa mal, però és un bon camí per superar-les. I no es pot perdre el temps, perquè aquest avança inexorable. I el que disposem és curt. Però és el nostre. I el tenim per fer el que ens toca. Cadascú decideix a què el destina. I cadascú ho fa a la seva manera. Com vol.
És trist viure amargat i queixant-se del que ens passa. Més val aixecar-se davant les dificultats i les caigudes. Perdonar els altres és perdonar-nos a nosaltres i carregar d’energia les nostres actuacions futures. Més val gaudir el que tenim, que mai és poc. Donar comporta rebre. I sempre és gratificant. S’ha d’aprofitar el temps per fer tot allò que volem fer. D’estar bé amb nosaltres mateixos i amb qui ens envolta. Temps per conviure i no per barallar-se. Som part d’un tot. També d’un temps que ja no hi és, perquè el passat se’n ha anat i no tornarà més. I el que ha de venir, no sabem si el tindrem. Per això més val aprofitar-lo i evitar els enfrontaments. I el perdó és el millor camí per viure.
PERE PRAT
