1 d’Octubre

42

jaume singlaFa sis mesos que dos milions tres-cents mil catalans votàvem en un Referèndum convocat pel govern de la Generalitat. I no va ser una votació com sempre, va ser una votació molt més participada. A més de votar, els catalans vàrem haver de defensar les urnes, les paperetes i els col·legis electorals. L’Estat ens va enviar unes forces d’ocupació que varen repartir garrotades…. i tot i les agressions, els ciutadans continuarem votant, fins i tot els ferits.

L’espera per a votar en alguns casos va ser d’hores, perquè les clavegueres de l’Estat –les mateixes que han utilitzat l’assassinat i la calç viva contra els seus adversaris- boicotejaven el cens electrònic. Ningú no va marxar de la filera. Després de votar, ens quedàvem a l’entorn del col·legi electoral, per tal de defensar les urnes. De fet les estàvem defensant des del divendres anterior per evitar que, en tancar les escoles pel cap de setmana, fossin precintades i no es pogués votar.

En acabar la jornada s’havien produït més de mil ferits. Alguns de gravetat, inclús amb seqüeles de per vida, però el Referèndum es va guanyar amb més de 90% dels vots favorables a la Independència de Catalunya.

Aquell 1 d’octubre els catalans ens vàrem guanyar el dret a constituir-nos en República, una República que, vint-i-set dies després, va ser proclamada pel Parlament de Catalunya, però que els dirigents polítics catalans no varen tenir el coratge de tirar endavant, fins a les darreres conseqüències. Malgrat tot, la República està proclamada.

D’entrada el Referèndum va ser convocat pel govern legítim de la Generalitat de Catalunya i fórem els ciutadans els vàrem córrer amb les despeses i l’esforç organitzatiu. El govern de l’Estat va dir que “hoy no ha habido ningún referèndum en Cataluña”, però tres setmanes després empresonava a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart i el dos de novembre a tot el govern de la Generalitat menys al President i els consellers que marxaren a l’exili.

Per tant entenc que si els màxims responsables del referèndum són empresonats pel fet de convocar-lo, és que el govern de l’Estat li dona validesa… o almenys transcendència.
Mai un poble s’ha escarrassat tant per votar i complir el seu somni, com s’esforça el poble català. Mai els dirigents polítics –i socials- d’un país s’havien sacrificat tant en temps de pau. Mai un estat democràtic ha agredit tant a una part de la seva població.

Per a mi la República Catalana segueix sent una realitat. Es reconegui internacionalment o no, la República Catalana per a molts de nosaltres és quelcom més que un somni. L’u d’octubre ens ho vàrem guanyar a pols.

Jaume Singla